Swing a l’ordre del dia
L’espectacle de Dan Barrett i Enric Peidro Quintet del Jazz Tardor 2025, ens va deixar una d’aquelles nits agradables que es guarden amb gust en el record, tot i que, ni de bon tros, no era el primer xou entre nosaltres d’aquests artistes d’una categoria tan gran. Des dels seus primers compassos va quedar clar que no es tractava tan sols d’una trobada entre figures destacades del jazz tradicional actual, sinó d’una conversa musical entre dos visions afins i complementàries d’aquest estil que tant ens agrada. Dan Barrett, amb el seu característic so redó i sensual al trombó, va desplegar l’elegància clàssica que l’ha convertit en un referent del swing més ortodox. El seu fraseig, sempre líric, va mostrar un domini absolut del temps i de l’espai, construint solos que creixien amb una naturalitat gairebé narrativa i argumental. Davant seu o, més ben dit, al seu costat, Enric Peidro va aportar la contundència i claredat del seu saxo tenor, amb un estil que beu del llegat dels grans del mainstream, a base de línies fermes, un swing contagiós i una vitalitat seua característica capaç d’impulsar cap endavant tot el grup. La química escènica entre tots dos va ser immediata, resultat d’una comunió i vocabulari musicals que comparteixen junts des de fa un tip d’anys. Al costat d’ells, el quintet es va completar en aquesta ocasió amb un trio rítmic d’enorme solvència, amb Queralt Camps al contrabaix, sòlida i precisa, marcant la columna vertebral del grup amb un pols ferm i un so profund; Xavier Hinojosa a la bateria va aportar dinamisme i subtilesa, alternant escombretes i baquetes amb una sensibilitat que elevava cada intervenció; i el gran descobriment de la nit, Fede Mazzanti, al piano, que va desplegar un acompanyament elegant, ple de matisos, amb solos que van equilibrar virtuosisme i bon gust, però utilitzant els recursos justos i sense necessitat ni d’efectismes ni de trucs banals de veterà. Segons l’ambient a l’Escorxador, aquest va ser càlid i proper amb un públic, compost tant per aficionats veterans com per nous curiosos del gènere, que va respondre amb entusiasme i des de la primera peça a la proposta dels oficiants. La proximitat de l’espai va afavorir, com sempre, una comunicació directa entre els assistents, creant una atmosfera de complicitat que es va anar enfortint al llarg de la nit i de menys a més. El repertori va navegar per estàndards del swing i del jazz clàssic, amb picades d’ullet al American Song Book, a herois com Duke Ellington o Count Basie, i al repertori de petits combos dels anys quaranta, dels quals el trombonista i el saxofonista van rescatar joies oblidades, per donar-nos-les a conèixer. En conjunt, una vetllada que va confirmar la vigència del swing quan s’interpreta amb honestedat, talent i respecte per la tradició, però des d’una perspectiva d’actualitat i renovació ben mesurada.
