Audàcia absoluta
En el context de celebració de l’Any Viñes i organitzat per la Paeria, el recent concert del duo format per la pianista Jordina Millà i el percussionista Vasco Trilla, celebrat en un marc inhabitual però preciós com la capella del Museu de Lleida, va constituir una de les experiències sonores més suggeridores i renovadores que se’ns ha ofert a Lleida els últims temps. Més enllà d’una simple actuació, podríem descriure’l com un acte d’escolta profunda i una declaració estètica en tota regla, a banda de constituir un viatge col·lectiu cap a territoris sonors insospitats.
Des dels primers compassos i ¿notes?, Millà i Trilla van imposar una presència escènica que desafiava qualsevol expectativa convencional. La pianista, amb un domini tècnic que voreja el superlatiu, no es limita a prémer tecles, ja que explora el piano com si fos un univers complet de ressonàncies ocultes, capbussant-se en la seua extensió amb delicadesa i contundència a parts iguals. Trilla, per la seua part, desplega en les seues percussions una sensibilitat extraordinària, provocant timbres i matisos que transformen la noció tradicional de ritme.
Ambdós van demostrar compartir una escolta gairebé telepàtica per convertir cada gest en resposta i cada pausa en possibilitat. El seu treball musical conjunt –atemporal, imprevisible, sorprenent– defuig els motllos canònics i qualsevol encotillament formal. No hi ha estructures repetides, ni melodies preestablertes, prevalent una lògica interna de flux i retorn, de tensió i dissolució. Aquesta llibertat interpretativa no és casual.
En les seues respectives trajectòries, la venen practicant amb fruïció des de fa temps, i quan han començat a ajuntar els seus camins per col·laborar, fan més obvi el seu afany comú per expandir els límits de la improvisació contemporània sense entreveure topalls i trobant nous cursos expressius fora dels circuits més ortodoxos del jazz o la música experimental.
Des del seu primer encontre, han anat perfilant un llenguatge mutu que desafia les categories habituals, sustentat en la confiança mútua i en una voluntat de reinventar les relacions entre so, silenci i espai acústic.
Davant d’una molt escarida presència de públic –no per falta d’interès sinó pel limitat espai disponible–, la química entre ambdós va ser palpable des de la primera peça. Mentre Millà s’abocava a motius fragmentaris que semblaven sorgir del no-res, com si la memòria del piano es desplegués en espirals, Trilla responia, a partir de petits objectes metàl·lics que anava variant de posició, amb un ventall de timbres impossibles, cops suaus que ressonaven com campanes distants i friccions subtils que semblaven suspendre el temps. A mesura que va anar avançant la sessió, es va fer evident que no es tractava d’una mera improvisació lliure en sentit tècnic, sinó d’un diàleg en continu replegament sobre si mateix, en què cada intervenció era, simultàniament, pregunta i resposta.
El públic, absort, vam assistir a una transformació perceptiva en la qual el so va deixar de ser una simple expressió auditiva per convertir-se en un fenomen autènticament vivent. El que amb altres protagonistes hauria estat pur virtuosisme efectista, aquí es va tornar un exercici d’atenció radical, en el qual les ressonàncies més humils assolien la mateixa importància que els gestos més intensos.
Improvisació
En fi, dos artistassos confirmant-se com a figures destacades de la música experimental i d’avantguarda, no només per la seua qualitat tècnica sinó per l’absoluta audàcia de la seua proposta estètica.
