Nostàlgia i Tu
He de dir que, d’entrada, em fa certa mandra quan veig un senyor que es disfressa d’un cantant conegut i l’imita en tot. Els anomenats grups de tribut, que últimament copen part de l’agenda musical de Lleida. Però aquest divendres a La Boite no hi va haver aquesta sensació, veient el grup que va interpretar tots i cadascun dels clàssics de Platero y Tú, el grup de rock de Fito Cabrales abans de llançar-se en solitari amb els Fitipaldis.
A Lleida va tocar La Gripe y Tú, banda que conformen la meitat dels músics que van fer història amb Platero, el bateria Jesús García i el baixista Juantxu Olano, dos membres que sempre van estar a l’allargada ombra de Fit i Iñaki Uoho. Així, Olano i García s’han envoltat d’uns altres dos músics, Txema Olabarri i Aitor Aizpuru, per girar amb un repertori que emana nostàlgia per tots els porus. Tenen cançons pròpies, sí, però només es van atrevir a tocar-ne un parell.
Em preguntava veient-los si m’agradaria veure Platero y Tú reunits una altra vegada. Sí. I no. Perquè si tornessin, que no ho faran, els veuria a 60 metres, en un estadi amb pantalles gegants i havent pagat cent euros.
L’altra opció és veure la meitat de Platero y Tú, ara anomenats La Gripe, sonant –ho juro– exactament igual que Platero, en una sala de Lleida i a metre i mig de tots ells.
Després del concert d’aquest divendres, em decanto per la segona opció. Per calidesa i qualitat.
Què van tocar? Els que hauran llegit alguna crítica meua aquí sabran que no solc parlar del repertori. El resumiré explicant que sí, i que molt bé. Totes les que volíem cantar. Per apuntar alguna cosa, el directe era massa semblant al disc en directe de Platero y Tú.
rock
Van ser gairebé dos hores de música rock d’una generació per a una generació. Mitjana d’edat de quaranta cap amunt, i gent molt feliç i contenta, igual que els músics, que es van esplaiar. Música que atreu. Va passar que un parell de noies, vestides de festa i gala, es van deixar caure a un costat de l’escenari per veure de què anava l’assumpte. I va passar que els boomers, que haurien de fer-los cringe, les van enganxar fins a tal punt que van acabar davant de l’escenari ballant com els altres. D’això es tracta, de deixar-se de banda, donar-se i sentir-se. Quina llàstima que hi hagi tanta gent que no ho pugui viure! Potser millor.
