Difícil convivència

El Cafè del Teatre de Lleida va registrar el passat dia 2 un ple pràcticament absolut per rebre la Jack Moore Band, formació en plena gira per Espanya, que va despertar una enorme expectació entre els aficionats locals al blues i al rock clàssic presentant el xou Moore Plays Moore, de missatge inequívoc. I no era per a menys. Al capdavant es troba, per descomptat, Jack Moore, guitarrista, compositor i cantant irlandès i fill de la inoblidable llegenda blues-rocker Gary Moore, una circumstància que, inevitablement, marca cada pas de la seua carrera. Tanmateix, des del seu primer enregistrament, titulat Valley Bash (2016), o la seua pertinença al projecte de tall folk/americana anomenat Smith, Lyle & Moore, juntament amb Andrew Smith i Tyler Lyle, Jack ha demostrat tenir un notable talent com a instrumentista i una personalitat musical que beu del blues, el rock i les arrels melòdiques que sempre van caracteritzar el seu pare, malgrat que buscant també un discurs propi. El seu treball des de fa més de deu anys evidencia inquietuds compositives i una sensibilitat que mereix ser valorada per si mateixa, al marge de l’il·lustre cognom que figura en el cartell i que actua com a imant infal·lible per als fans. Sobre l’escenari lleidatà, també li va resultar difícil desprendre’s de la sensació que aquesta herència li pesa massa sobre les espatlles, encara que Jack Moore va tornar a demostrar ser un guitarrista d’enorme qualitat, amo d’un so càlid, elegant i tècnicament irreprotxable. Però també va transmetre certa inseguretat escènica, com si preferís mantenir-se en un discret segon pla abans que assumir plenament el lideratge que es pressuposa en el nom de la banda.

Bona part del protagonisme va acabar recaient en el cantant i teclista polonès Quentin Kovalsky, autèntic motor de l’espectacle gràcies a una veu poderosa, una presència escènica imponent i una capacitat innata per connectar amb el públic. La seua interpretació va aportar energia i caràcter a un repertori que va alternar composicions pròpies i de Jack –les de l’àlbum Electric Neverland– amb inevitables picades d’ullet al llegat de Gary Moore, precisament els moments que van provocar les reaccions més efusives entre els assistents. Del baixista i del bateria, incorporats pràcticament a darrera hora per a aquesta gira espanyola, poc es pot dir més allà que van complir amb certa solvència la comesa, oferint una base rítmica eficaç, encara que sense excessiu marge per al lluïment individual. El públic va abandonar la sala amb evidents mostres de satisfacció després d’un concert intens i ben executat. En resum, ens va quedar la impressió que Jack Moore continua deslliurant una batalla tan artística com emocional, ja que no deu ser senzill que, concert rere concert, les comparacions amb el seu pare siguin inevitables i que una part important del públic esperi escoltar, sobretot, el repertori que va immortalitzar Gary Moore. Potser ha arribat el moment que aquestes comparacions comencin a perdre pes. Perquè n’hi ha prou d’atansar-se a la compositiva pròpia de Jack Moore per descobrir un músic amb prou capacitat creativa, sensibilitat i arguments per construir una identitat pròpia. Potser el repte més gran de la seua carrera no sigui demostrar que pot tocar com el seu pare, sinó convèncer el món que ja no necessita fer-ho. Que difícil és conviure amb una llegenda...