Dolç pòsit
Vagi davant de tot que la meua formació acadèmica i cultural francòfona, en qualsevol proposta vinguda des del nostre veí del nord o que destil·li ni que sigui mínimament la seua aroma, sol atreure’m com un autèntic imant sense possibilitat de resistència. I és que, malgrat haver hagut de bregar en competència amb algunes altres molt bones propostes musicals repartides per altres locals de la ciutat, no vaig dubtar gaire per la que l’Espai Orfeó va acollir el cap de setmana passat. Parlo del concert de Lecocq, el projecte personal més recent d’Enric Mont Lecocq, en la seua primera excursió a la nostra ciutat en els més de tres lustres que atresora la seua carrera professional. Una proposta que marca el capítol més recent d’un camí que, després de dotze anys al capdavant de la banda Medusa Box, va decidir canviar de forma absoluta de pressupost i explorar altres territoris creatius des d’una perspectiva més íntima i –diria– gairebé autobiogràfica. En aquesta nova aventura, Lecocq recupera els seus dos idiomes d’infància, el francès i el català, per construir un univers sonor en el qual la identitat, la memòria i les emocions adquireixen un protagonisme especial. Una dualitat lingüística que no respon únicament a una qüestió d’arrels, sinó que amplia els matisos expressius d’unes composicions de caràcter evocador, en les quals els records personals dialoguen amb imatges de la natura i referències a l’univers. La seua primera entrega de llarga durada, Sous la glace / Sota el gel (2024), va reunir deu cançons que ja anticipaven aquesta voluntat de despullar el discurs musical i buscar una connexió més directa amb l’oient. Després de la publicació de diversos singles i EPs amb material inèdit, aquest 2026 ha arribat Sucre, el seu segon treball de llarga durada i el veritable motiu de la visita a l’escenari lleidatà. En aquest nou repertori, Lecocq destil·la el seu so fins a assolir una suggeridora expressió de neosoul ben pur. La proposta guanya en elegància, profunditat i subtilesa, combinant textures envoltants, ritmes de marcada sensibilitat i una interpretació vocal que defuig qualsevol excés per trobar la seua força precisament en els detalls. Hi ha en la seua manera de cantar una naturalitat continguda, una proximitat que converteix cada cançó en un petit espai de confidència. Com està tan de moda en l’actualitat, que tothom busca complicitats en discos o recitals, Sucre desplega, com a valor afegit, un interessant ventall de col·laboracions artístiques de Phoac, Moorea i fins d’un Roger Mas, admirat de tots, que, per a desgràcia dels presents, no es va deixar veure per l’Orfeó. Aportacions diverses, sens dubte, que enriqueixen el paisatge sonor del disc sense desdibuixar en absolut la personalitat del seu creador però oferint un autèntic tiberi de matisos que confirma l’amplitud de mires d’aquest gran creador i la seua transversalitat des de tots els punts de vista.
Neosoul
A l’Orfeó, encara que en petit comitè per la competència vespertina abans esgrimida, Lecocq ens va regalar una proposta madura, delicada i amb identitat pròpia. Lluny de qualsevol necessitat de reivindicar el seu trajecte primigeni, aquest singular artista bilingüe sembla haver trobat en aquesta nova etapa un llenguatge que li permet expressar-se amb més llibertat i una tendresa més que apreciable. En definitiva, una música que no busca imposar-se, sinó seduir lentament, com el sucre que dona títol al seu últim treball, desfent-se al nostre paladar, fins a deixar-nos un pòsit dolç i persistent.