La polarització excessiva ho degrada tot

S’imaginen Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo asseguts a la primera fila d’un acte públic, recorrent la distància que els separa per anar a trobar-se, mig abraçar-se i aixecar les mans unides provocant una gran ovació del públic? Doncs això, que sona a impossible, va succeir dimarts passat però amb uns altres dos protagonistes: Luis Abinader, actual president de la República Dominicana, i Leonel Fernández, tres vegades president del país i de nou candidat; i es va produir l’escena en presència del rei Felip VI i altres mandataris, durant la clausura del Congrés Mundial del Dret a Santo Domingo.

Qui els va convidar a saludar-se des de la tribuna, Javier Cremades, que presideix l’Associació Mundial de Juristes, va comentar a continuació: “Aquesta escena que acabem de veure seria impensable a Espanya. Però també a França, Itàlia o Alemanya. O als Estats Units.” Podria haver continuat enumerant països on el virus de la polarització política fa estralls i cava trinxeres parlamentàries insalvables fins i tot per a qüestions d’Estat.

De tornada a Espanya, la lectura de la premsa deprimeix, i no per culpa dels mitjans, sinó de la poca entitat de les batalles polítiques i el calibre de les desqualificacions que s’obsequien els líders al Congrés dels Diputats i el Senat. Hi ha assumptes que no donen més de si i també algun jutge entossudit a demostrar delictes que no aconsegueix trobar, però es donen voltes i més voltes. No hi ha més política que la polarització i no es divisa cap altre horitzó que no sigui l’erosió.

La lectura d’algunes actes parlamentàries quan se les compara amb els debats de l’època republicana, per exemple, esgarrifa. I no perquè hi hagués llavors xocs, cops i contraatacs. Però hi havia rastres d’ironia, de bon humor i d’enginy. Potser la més difosa va ser la topada entre Gil Robles al ser increpat per un diputat d’esquerra, per ridiculitzar-lo i desestabilitzar-lo en el seu discurs, amb aquestes paraules: “Què es pot esperar d’un home que utilitza calçotets de seda?” Quan les rialles de la Cambra van amainar, Gil Robles li va tornar el punyal: “No sabia que la seua esposa era tan indiscreta.” Inimaginable aquesta escena avui perquè l’enginy va molt escàs en els escons i perquè segur que hi ha associacions de tot i litigants que dramatitzen qualsevol expressió.

Però sense anar tan enrere en la història, cada vegada que en un acte parlen alguns dels diputats de la primera legislatura, la constituent, la paraula torna a convertir-se en exemple de saviesa i arma de construcció de consensos. Viuen encara redactors de la Constitució, com Miquel Roca Junyent i Miguel Herrero de Miñón. Ministres en el seu dia, com Carlos Solchaga, o Manuel Pimentel; o, més recentment, diputats com Manuel Pizarro, que els periodistes parlamentaris van considerar en el seu moment, amb Alfonso Guerra, el més culte en la seua legislatura.

És d’agrair ara l’esforç de Gabriel Rufián per deixar al llibre de sessions del Congrés discursos brillants, molt ben construïts. En una transició del seu estil parlamentari, que en certa manera recorda la d’Alfonso Guerra, que va començar de corró del Partit Socialista i va acabar intentant compondre discursos d’estat, Rufián va abandonar el seu cor tuitaire i s’ha convertit en una espècie d’emulador del bon parlamentarisme enmig dels xocs dialèctiques habituals. Un respir entre tanta pobresa intel·lectual que només genera insults i cap proposta interessant.