La corrupció porta més que costos polítics

Espanya travessa la pitjor turbulència política en set anys. L’anterior tempesta, generada per acumulació de casos de corrupció al Partit Popular, es va cobrar la presidència de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez va ocupar el Govern central. Han estat set anys de govern molt difícils amb catàstrofes inesperades –l’epidèmia de la covid, la nevada Filomena, el volcà de La Palma o la dana a València– i amb una permanent música mediàtica de demolició. Que Sánchez no es menjaria el torró a la Moncloa, perquè no arribaria a Nadal, es va anunciar diverses vegades sense sentit. En aquesta ocasió, sí que en té, la qual cosa no significa que passi.

En el maneig d’aquesta crisi descomunal que impacta el cor del PSOE es prova de delimitar la catàstrofe al “triangle tòxic” (Ábalos, Koldo, Cerdán), que ja és gravíssim. Però la geometria té altres polígons amb més costats: quadrilàters, pentàgons, hexàgons i més. Amb els enregistraments interminables i milers de documents per analitzar, es dibuixarà el polígon final. Si queda en el triangle, amb acusacions provades, serà un desastre. Si hi ha més costats corruptes, serà l’hecatombe.

Cal esperar. Ni el calibre dels adjectius de l’oposició, ni la insòlita entrada en escena de la Conferència Episcopal demanant eleccions anticipades –tan callats els bisbes davant dels casos de corrupció del PP com en la ignomínia dels abusos a menors per ensenyants religiosos– determinaran el que succeirà en els propers mesos. Especular és un risc perquè res, encara que sembli avui probable, no està garantit.

Mentrestant, l’economia va millor del que els malastrucs prediuen. Però els efectes de la corrupció, se senten o se sentiran. Segons afirma el catedràtic José Ignacio Conde-Ruiz, un increment d’un u per cent en la percepció de la corrupció pot tenir fins i tot un impacte de mig punt en el Producte Interior Bruo. Ho justificava així dissabte en el programa de Pepa Fernández a RNE: la corrupció suposa menys eficiència de la inversió en les empreses i ve a ser com “un impost més” que redirigeix els inversors a altres països, a més de la pèrdua de confiança institucional. L’andanada actual arriba en moments incòmodes d’exigència d’Hisenda als ciutadans per la declaració de la renda, la qual cosa irrita més els complidors de les seues obligacions. Per no dir també que tot això és una contribució a l’extensió del populisme.

Sens dubte caldrà reforçar els mecanismes de control. I acordar més severitat en els càstigs. Entre els increïbles retards als jutjats i els artificis processals, resulta bastant barat delinquir, tret d’excepcions. Avui tot és més transparent en la tramitació de les adjudicacions públiques, però no és suficient. Potser, digitalitzar més els processos perquè es redueixi el contacte entre les empreses que concursen i els que decideixen, pot mitigar el nombre de casos de corrupció.

La boira informativa que sorprèn cada dia tapa altres notícies i reconeixements necessaris, com el de les Medalles de Seguretat creades pel Ministeri de l’Interior. Les van rebre agents de policia –de totes– assassinats per ETA; secretaris d’Estat, inclòs Ricardo Martí Fluxá del PP; o Pere Navarro, director general de Trànsit –l’home que ha salvat més vides a Espanya, segons el Pare Ángel– a més de la Gran Creu al que va ser ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba. Rubalcaba va comprendre que a ETA calia derrotar-la policialment, però també des de la comunicació. I ho va aconseguir.