Trump auxilia Sánchez i Sánchez tapa Mazón

Chus Viana, polític incondicional d’Adolfo Suárez, va rebre a casa el president del Partit Nacionalista Basc, Xabier Arzalluz, i el lehendakari Carlos Garaikoetxea, disposats a fitxar-lo immediatament. Es va resistir dient que era basc i fins i tot “basquíssim”, alabès a mort i patriota, però no nacionalista. “Però què ho impedeix?”, preguntaven esgotats els visitants. Viana explicava divertit que els va tallar, fins i tot ofendre, dient-los: “No puc ser nacionalista perquè a mi m’agrada riure algunes vegades.”

Això mateix podria aplicar-se a gent del Partit Popular –no a tothom– després de set anys sense riure i cada vegada més enfadats. Celebraven el maig del 2018 que havien aprovat els Pressupostos de l’Estat, quan una inesperada moció de censura a Mariano Rajoy els va treure del poder. Des d’aleshores odien Pedro Sánchez i expressen el seu agre malestar. Com va etzibar Alfonso Guerra a les Corts al ministre Rafael Arias Salgado, “n’hi ha alguns que pateixen molt internament”.

El grup popular del Congrés es va superar aquesta setmana amb esbroncades contra el Govern com hooligans cervesers dels que denigren els estadis. Que el gabinet de Sánchez caurà un dia o un altre ho sabem tots, però esgarrifa pensar que la responsabilitat de l’Estat pot quedar en mans de tota aquesta tropa enfurismada. Qualsevol assessor del PP s’hauria d’atrevir a traslladar-los que la imatge és deplorable.

Aquesta mateixa setmana de calor asfixiant i incendis polítics devastadors, un advocat de l’Estat i dos consultors, peperos confessos, admetien que “ja teníem Sánchez fregit amb això de Cerdán, enfonsat, i arriba Donald Trump a llançar-li un salvavides”.

De passada, Sánchez ha incendiat els parlaments d’Europa –Itàlia, Bèlgica, Eslovènia, etc.– recriminant l’oposició als seus governs per no haver pres distàncies amb la desorbitada despesa armamentística del 5 per cent del PIB, “com ha fet el president espanyol”. Núñez Feijóo ho ha resolt acusant-lo de “dividir Europa”, però sense donar explicacions convincents del que ell faria en el Govern davant del despropòsit del cinc per cent.

El laborista Keir Starmer al Regne Unit ha hagut de retirar retallades socials al plantar-lo cent dels seus parlamentaris. I el que vindrà.

De manera que amb l’oxigen vital de Trump i amb l’aplaudiment de les oposicions europees, encara que això últim serveixi de poc a la pràctica, Sánchez continua respirant. I qui sap si resant, perquè uns altres dos informes pendents de la investigadora UCO no li revelin més corrupteles en el seu partit, o en el seu Govern. La seua militància està dolguda i avergonyida. “No hi ha dret”, sentencien en quatre paraules.

Però la pregunta més estesa aquests dies en qualsevol conversa conté un sol verb: “Aguantarà?” Ja se sap a qui es refereix la incògnita. A Sánchez. Fins fa tres setmanes la mateixa pregunta es referia sempre a Carlos Mazón, impertèrrit davant de 227 ciutadans ofegats mentre ell gaudia d’una tarda de festa. Ara Sánchez li suposa un respir. Quina carambola: de Trump a Mazón passant per Sánchez.

A Espanya pot ocórrer ara qualsevol cosa. Per a alguns socialistes que encara no ho veuen tot perdut, si Sánchez passa el 5 de juliol, renovarà la direcció del partit. I si després arriba al setembre, remodelarà el Govern.

La pregunta clau és amb qui farà aquests canvis vitals. Queda algú en el partit amb capacitat de lideratge, després de no haver deixat créixer alternatives? Qui acceptarà ser ministre de Sánchez en aquesta situació? Ningú en sap res. Potser l’UCO.