Líders per “gestionar el caos”

Fa tres anys el món no era una Arcàdia feliç. Però, fins i tot amb gairebé cinquanta conflictes oberts, Putin no havia envaït Ucraïna posant en guerra indirectament la Unió Europea; ni Hamas havia realitzat un monstruós atemptat terrorista respost per Netanyahu amb una cosa molt semblant a un genocidi; ni Donald Trump havia tornat a la Casa Blanca amb set de revenja i disposat a donar la volta al món en vuitanta dies. I l’hi ha donat.

Res no és igual i tot cap a pitjor; la incertesa arriba a no saber si això acaba aquí, o si seguiran les provocacions, perquè llavors ja no estarem parlant de “greu crisi”, com fins ara, sinó de “caos”.

Caos al món en general i situacions de crisi tendint al caos, en nombrosos països. Caos literalment a la Franja de Gaza, on gairebé mil persones han mort recentment per trets de soldats israelians quan estaven desesperats a les cues de la fam. La indignació és insuportable.

Als Estats Units es donen ordres i contraordres; s’acomiaden funcionaris cada dia; es deporten immigrants il·legals (fins i tot legals) com malfactors; es conculquen drets fins ara consolidats amb la força constructiva dels moviments socials. Res no és previsible. Com afirma el periodista Tony Cavin, ex de CBS, un tuit de mitjanit arruïna l’informatiu previst i sumeix en el sotsobre milers de persones.

A les zones de guerra de les quals s’informa –hi ha conflictes penosament oblidats a l’Àfrica i l’Orient Mitjà– els límits dels míssils marquen en poques hores una extensió d’hostilitats amb alt risc per a la pau mundial. Va succeir recentment amb l’obertura del front Israel-Iran, o amb els bombardejos de Síria i el Líban.

Mentrestant, sàtrapes com l’exguerriller Daniel Ortega assolen Nicaragua; Nicolás Maduro va perdre clarament unes eleccions, com proven les actes de la fundació Carter, però governa igual; i ni tan sols personatges d’esquerra, com l’expresident espanyol Zapatero, no l’hi recriminen. Ell sabrà per què.

La deriva autoritària avança a Mèxic al portar el poder judicial a eleccions donant per bo l’intervencionisme del govern de Claudia Sheinbaum amb només un tretze per cent de participació a les urnes. A Colòmbia això de Gustavo Petro es fa insuportable i s’ha “gairebé assassinat” l’alternativa del senador Miguel Uribe. I així successivament, a Bolívia, a Cuba i altres latituds.

Mentrestant, a Europa la ultradreta avança elecció rere elecció i les perspectives van a pitjor: més duresa contra la immigració, encara que imprescindible per l’ínfima natalitat, retrocés en lleis progressistes, ignorància creixent del canvi climàtic i embolic propi en una burocràcia excessiva que resulta paralitzant.

“Europa, menys seguretat i més dependència”, titulen el seu gràfic article Josep Borrell (excomissari europeu d’Exteriors i Seguretat) i Domènec Ruiz Devesa, exeurodiputat. (Busquin-ho a CIDOB.)

Així podríem seguir i trobar-nos amb bloquejos parlamentaris, per polarització excessiva, en països com Espanya, Itàlia, Holanda i en tants d’altres.

Això ja no ho resol per dalt una reunió extraordinària de l’ONU –creixentment i perillosament desprestigiada– ni per baix els seminaris de crisi a l’ús. Més que crisi, això s’assembla a un caos. Per això s’ha convocat el Tercer Congrés Internacional de Lideratge Públic a Medellín (16 d’octubre) amb el lema “Gestionar el caos”.

De nou, la consultora estratègica colombiana Jaramillo Luján i Next Educación, d’Espanya, uneixen esforços per entendre el món i per gestionar-lo. Sense una nova generació de líders, d’aquesta no en sortim.