Tres enemics d’Europa

Mals enemics els tres. Europa s’ha d’enfortir i s’ha de cuidar. Van contra nosaltres. Putin va interferir amb els seus bots i els seus hackers al Brexit i van triomfar –amb Steve Bannon, assessor de Trump, i l’extrema dreta nacionalista britànica– aconseguint que la Unió Europea perdés la seua segona potència. Després va envair Ucraïna i encara hi segueix. Putin provoca ara amb drons violant espais aeris de països de la UE fronterers. Hi ha por en la població i tensió a l’OTAN.

Trump va aprofitar l’Assemblea General de Nacions Unides –que viu un amarg 80 aniversari perquè comprova la seua debilitat– per arremetre contra Europa. Massa drets i molta sensibilitat per als seus projectes executius; massa exigències per preservar el medi ambient i denúncia molesta de les atrocitats a Gaza. Per això aplica aranzels abusius, que dolen més que els discursos agressius, perjudicant les economies europees. Pregunteu a les Marques, a Itàlia, per la seua decadència econòmica; parleu amb els exportadors agrícoles i tecnològics espanyols i francesos. Ara, als laboratoris farmacèutics els vol imposar taxes del cent per cent en les seues exportacions als Estats Units.

I el tercer enemic declarat, Netanyahu, el carnisser. Va denunciar els 1.200 morts en l’atac terrorista de Hamas –que condemnem tots– però no es va referir a les més de 65.000 persones que ja porta eliminades en la seua revenja, entre les quals 19.000 nens, per bombes o per gana, a l’interferir o impedir l’ajuda humanitària. Tampoc no es va referir als seus projectes immobiliaris de luxe a la Franja de Gaza d’on expulsa la població sense pietat, potencial urbanístic que va reconèixer el seu ministre de Finances, Bezael Smotrich, i havia presentat Donald Trump per endavant. Escandalós. Turisme de luxe en sòl devastat per la barbàrie. Europa és el fre a aquesta massacre i els governs de França, el Regne Unit i Portugal –al mateix temps que el Canadà i Austràlia– s’han sumat en aquests dies a aquest rebuig frontal que va iniciar Espanya –un orgull–, amb Irlanda, Eslovènia i alguns altres, i que encara li costa acceptar a l’executiu alemany. El complex per la història d’horror passat no pot tapar l’horror actual.

La greu situació condueix a la divisió entre estats i també en cada un d’aquests, en què s’han donat crisis de govern per no denunciar el genocidi, com als Països Baixos i Bèlgica. I divisió fins i tot en els partits, com és el cas del Partit Popular espanyol en el qual els presidents de Galícia i Andalusia ja parlen de genocidi, mentre que la presidenta madrilenya, amb Aznar i Abascal, donen suport a Israel. Al mig, navegant, queda el seu president, Núñez Feijóo, amb poc marge de maniobra després del decidit i admirat discurs del rei Felip VI a Nacions Unides denunciant la massacre a Gaza. El senyor Felip va partir de la història comuna d’Espanya amb els sefardites; no va contra Israel, sinó contra la barbàrie. Feijóo, davant d’aquest difícil tauler internacional, se’l veu més còmode comentant a Espanya les resolucions del jutge Peinado i la seua erràtica instrucció a Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez.

El problema d’Europa és més gran perquè no només hi ha els seus tres enemics exteriors declarats, sinó els aliats interns a favor de l’agressió. L’extrema dreta europea s’alinea amb Trump, els hongaresos d’Orbán amb Putin i dirigents aïllats amb Netanyahu. Per un altre costat, la Xina aprofita la seua oportunitat i s’ha presentat a l’ONU obrint-se al món. L’espai que tanca Trump, vol ocupar-lo la Xina; a Europa i més enllà. Bon negoci, Donald.