Gaza trasbalsa el món

Difícil recordar un període històric en què el món, país per país, es mostrés tan trasbalsat com el moment que vivim. És tal la brutalitat del que succeeix que els cartells, en algunes manifestacions, de la foto de Benjamin Netanyahu lluint el bigoti de Hitler afegit estableix un paral·lelisme deplorable entre la “solució final” per als jueus i l’incert “destí final” dels palestins a les mans dels jueus.

No eren tots els alemanys, ni són tots els jueus, per fortuna. Entre aquelles víctimes del nazisme no s’havien enredat tentacles terroristes, com ara Hamas, per a desgràcia dels mateixos palestins; només la depravació ideològica va conduir a aquella catàstrofe moral.

Esclar que hi ha altres diferències entre els dos episodis lamentables. Destaquem-ne un de determinant: la cacera per a l’extermini de jueus pel nazisme a Europa, no es televisava –no existia transmissió de la imatge i menys encara xarxes socials– sinó que només es narrava a l’oïda.

Carta blanca per a l’assassinat. Tot el que després hem vist han estat o bé reconstruccions cinematogràfiques, la majoria fidels amb testimoni dels supervivents, o bé material documental gravat pel règim nazi que es va poder confiscar al final de la Segona Guerra Mundial.

Mentre s’entreveu una sortida –alliberament d’ostatges que Hamas accepta per fi i pla de pau de Trump amb matisos– Europa surt al carrer en solidaritat amb Gaza de fons i amb la flotilla en primer pla. Mobilitzacions a Espanya i França, vaga general a Itàlia, explosions de protesta al Regne Unit, posicionament de cada vegada més governs que marquen el mínim crèdit històric de l’estat d’Israel, amb silenci acomplexat alemany... El dany d’imatge causat al seu país per Netanyahu és incalculable i potser irrecuperable. La ferida palestina en víctimes, en salut dels supervivents i en nul·la perspectiva d’una vida normal, difícilment cicatrizable.

I sobre aquest panorama desolador, per si fos poc, actuen els provocadors. Vladímir Putin, el principal. Envia avions i drons a desafiar els països europeus fronterers –fins i tot a Múnic, on va caldre tancar l’aeroport unes hores– i fa declaracions amenaçadores si s’abat algun dels seus artefactes. Difícil qualificació psiquiàtrica, la deriva d’aquest personatge.

Mentrestant, a cada país les forces polítiques es van alineant al tauler: l’extrema dreta amb Trump, d’altres amb Israel –Aznar, Abascal, Ayuso– en versions diferents a quina més insòlita.

Al Parlament de Madrid, la seua presidenta burlant-se de la flotilla solidària –“aquesta assemblea de facultat flotant”– sorprèn, tret que es tracti de desviar l’atenció d’altres assumptes de gestió, o judicials, segons disseny tàctic del seu omnipotent director de Gabinet Miguel Ángel Rodríguez, mestre de la comunicació política.

En el trasbals general i la inquietud per les enquestes, d’altres es posen en jardins innecessaris, com l’alcalde de Madrid, Martínez-Almeida, a propòsit de modificacions en la llei d’avortament. Total per retirar el dit dos dies després i amagar l’aprovat en un calaix. Estranya iniciativa.

Entre aquestes actuacions i declaracions desafortunades, arriba la notícia que el president de la Junta, Moreno Bonilla, publica un llibre suggestiu. Manual de convivencia. La vía andaluza. Reconfortant.

Teníem el Manual de resistencia, de Pedro Sánchez, que aplica al peu de la lletra; suportem l’escalada de la polarització i de la degradació verbal i ara apareix la Convivència com a reclam. Ho celebrarà la ciutadania. Potser menys companys del seu partit són partidaris de la confrontació.