Arriba la tardor més incerta a Espanya

Que la política, i la vida mateixa, és cada vegada més incerta ho sabem. Però hi ha moments que l’acumulació d’incògnites fa més imprevisible que mai el destí. Aquesta concentració d’interrogants plana sobre Espanya en aquest final d’any i determinarà el calendari del 2026.

No descartin res. Pot concretar-se una jornada electoral en quatre autonomies governades ara pel Partit Popular: Castella i Lleó, pel final de la legislatura; Andalusia, també, encara que finalitza al juny; Extremadura i Aragó, perquè Vox li impedeix aprovar els seus pressupostos i els seus presidents, María Guardiola i Jorge Azcón, se senten forts per guanyar espai dins de la dreta.

Paradoxalment quedaria fora d’aquest superdiumenge electoral el País Valencià, on el president, Carlos Mazón, està tan qüestionat pels seus que fins i tot vol ressuscitar el seu antecessor, Francisco Camps, superats els revessos judicials. Però Mazón encara continua donant versions contradictòries del que va passar aquella fatídica tarda en què es van ofegar 216 valencians mentre ell estava de gresca. Hi ha una hora i mitja per aclarir entre el final del llarg dinar a El Ventorro i la seua reaparició pública. La periodista Maribel Vilaplana, una de les comensals, ha estat convocada pel jutge.

I per què ara hi ha més probabilitats d’aquesta intensa jornada electoral? Perquè Vox vol deixar constància de la seua força ascendent sobre el Partit Popular, encara que continuïn apareixent per la seua extrema dreta grupuscles que sempre erosionen. Pot quallar una altra opció. El PP potser l’acceptaria sempre que es concentressin en una mateixa jornada, cosa que donaria també una oportunitat per reforçar el lideratge grisenc de Núñez Feijóo per excés de protagonisme de la baronessa Isabel Díaz Ayuso.

Però en algun moment també Pedro Sánchez podria convocar eleccions, per l’acceptable situació econòmica; un any abans del somiat 2027 al qual Núñez Feijóo veu impossible arribar i el mateix Sánchez i el seu equip acaricien. El turment és continu i sempre arriba del mateix costat: els artistes Carles Puigdemont i Pablo Iglesias, o sigui els líders de Junts i Podem, forces minvants però d’escons decisius per a la majoria parlamentària alternativa a la dreta. Dos guionistes de la política imprevisibles i acrobàtics. Puigdemont convoca un referèndum a la seua militància per veure si trenca, o no, amb Sánchez definitivament.

L’últim referèndum intern li va costar sortir de la Generalitat i va accelerar el seu declivi. Ara els alcaldes de Junts li demanen que es mogui perquè veuen créixer als seus municipis l’Aliança Catalana de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, que s’emportaria part del pastís postconvergent.

Això de Podem és per a nota. La secretària general Ione Belarra anomena Pedro Sánchez contínuament “el senyor de la guerra”. L’altre dia una família de Catània (Sicília), que acompanyava el seu fill que cursa un màster a Espanya, ens expressava la seua admiració per Sánchez i el seu paper en la crisi de Gaza. “Ja ens agradaria tenir un president així i no Giorgia Meloni, que va guardar silenci en el genocidi.” Belarra no puja amb taxi, o podria dir-li al conductor, com a nosaltres, que no és partidari de Sánchez però que li reconeix que li planti cara a Trump en això de negar-se a gastar el cinc per cent en armes.

Curiosa situació: el líder de l’esquerra, Sánchez, defensa la sobirania d’Espanya davant Trump. Els de la dreta, Abascal i Feijóo, no aixequen la veu, atemorits, encara que parlin molt d’Espanya. Tot és veritablement imprevisible.