Notícies polítiques tapen les fiscals

És tal la superposició de notícies que ja no se sap quina es vol tapar. La Sala Segona del Suprem va donar a conèixer la interlocutòria condemnant el fiscal general de l’Estat, Álvaro Ortiz, a dos anys d’inhabilitació sense haver redactat la sentència. Hi havia pressa, segurament.

La va donar a conèixer el 20-N, o sigui en el 50 aniversari de la mort de Franco. Així es va parlar menys de Franco; malgrat que potser es va fer coincidir amb això de Franco perquè es parlés menys de l’enigma que suposa aquesta condemna, ja que hi ha un principi fonamental en Dret Penal: si no hi ha proves, no hi ha condemna. Tret d’aquest cas, que ja s’aclarirà, o no, la redacció de la sentència.

Per si encara no n’hi hagués prou, en aquells dies agitats es va donar a conèixer el nou informe de l’UCO sobre el número tres socialista Santos Cerdán, que va habilitar un altre jutge per deixar-lo en llibertat després de quatre mesos i mig de presó preventiva. O sigui, després de 135 dies; però va haver de ser el 19-N a la nit; així, el 20-N es parlaria menys de Franco i de la insòlita sentència del Tribunal Suprem, que arribaria en hores. Amb l’avantatge afegit que al sortir en els telenotícies imatges de Cerdán, Ábalos, Koldo, i per descomptat de Pedro Sánchez, s’intensificava l’ofensiva sobre el PSOE, que passa dies amargs i d’estupor per les acusacions de corrupció a dirigents com Ábalos i Cerdán que van ocupar la Secretaria d’Organització. Certament, Pedro Sánchez té grans virtuts –o no seria on és, i ja en fa set anys– però Déu no el va il·luminar en la selecció de personal.

De manera que una notícia intenta tapar l’altra i al seu torn totes tapen l’origen de l’embolic, que ja gairebé no recordem: que un empresari, que manté una relació sentimental amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, va reconèixer haver defraudat Hisenda per pagar menys impostos, utilitzant factures falses. I que es va intentar ocultar que era la Fiscalia la que va rebre un correu dels seus advocats oferint-li un pacte pel qual l’empresari evitaria la presó, i no al revés.

L’assumpte ha generat una onada expansiva perquè, tret de l’empresari que va reconèixer el frau i que de moment se’n surt de franc, tothom va quedar bastant tocat: els periodistes, ofesos perquè el seu testimoni, que absolia el Fiscal, va ser desconsiderat pel Tribunal Suprem; els fiscals perquè van mostrar la seua divisió caïnita que poc ha d’envejar a la polarització política; el Col·legi d’Advocats de Madrid perquè es va presentar com a acusació particular en comptes de defensar els seus associats, segons van denunciar alguns d’ells, com el catedràtic Antonio Cuerda Riezu de la Universidad Rey Juan Carlos. Fins i tot l’UCO de la Guàrdia Civil, que sempre genera admiració, va aconseguir en aquest cas una rialla dels presents al referir-se a “investigacions prospectives”, segurament per esgotament dels seus arguments probatoris.

Aquest és el culebró que tenim a Espanya que tant danya la reputació de la Justícia, del Govern central, de les institucions i dels professionals. Perquè, tapar per tapar, va quedar en segon pla divendres l’acte del rei al Congrés renovant el vincle de la Corona amb la democràcia. Don Felip va criticar-hi la crispació i va demanar concòrdia; i paraules contra crits. I Felipe González va asseverar que cal “preservar tant sí com no la pau civil”. Estremidor missatge.