Madrid és la Nova York europea

En la tradicional pugna entre Madrid i Barcelona, ampliada a Comunitat de Madrid davant de Catalunya, hi ha dos articles imprescindibles del mateix autor: Pasqual Maragall, un gran alcalde de Barcelona, i amb menor brillantor després president de la Generalitat, va titular primer ‘Madrid se’n va’, el 2001; i dos anys després, ‘Madrid se n’ha anat’.

Maragall, economista de planificació regional format a Nova York, va intuir que Madrid s’escaparia aviat de l’etern empat de xifres entre les dos capitals rivals. Al seu segon article va constatar que això ja havia passat.

Llàstima que no sigui possible avui conversar amb Pasqual Maragall, afligit des de fa anys d’Alzheimer, perquè les seues reflexions visionàries serien de gran utilitat davant de les noves dades. Malgrat que Barcelona i Catalunya comencin a recuperar impuls després del turbulent període de governs independentistes, Madrid ja està en una altra galàxia. Es va incorporar fa poc a la capçalera de les grans conurbacions metropolitanes europees –Londres, París i Milà– desplaçant del quart lloc Berlín. El seu extens terme municipal –605 quilòmetres quadrats davant els 101 de Barcelona– afavoreix que creixi amb grans operacions urbanístiques.

Una altra qüestió, en absolut menor, és que aquest creixement de població, empreses i capitals immobiliaris aconsegueixi criteris que no resolguin, sinó que agreugin la desigualtat; i que els desmesurats preus de l’habitatge estiguin expulsant joves, padrins i immigrants cada vegada més a la perifèria. Però la veritat és que Madrid, d’any en any, se supera en dades i expectatives.

Tres corrents migratoris conflueixen per generar aquest esclat demogràfic: immigrants de classes socials baixes des d’Àfrica, menys d’Àsia, i sobretot d’Amèrica Llatina a la recerca d’ocupació; acaben copant l’hostaleria, la construcció, les cures personals, els taxis i serveis diversos. Desembarquen a Madrid també nombrosos immigrants adinerats procedents de Veneçuela, Colòmbia, Mèxic i altres països, que es queden, amb els millors immobles, sense gairebé negociació. Al barri de Salamanca ja se li diu la Little Caracas. Adriana Álvarez, de la Cambra d’Empresaris Veneçolans a Espanya, estima que un bon grup d’aquests nous ciutadans de Madrid procedeixen de Miami, tradicional destinació de persones i capitals que abandonaven els seus països per la inseguretat i la inestabilitat política. Alguns optaven abans per Nova York però la bona marxa de l’economia espanyola, la qualitat de la sanitat, l’educació i els transports, més la seguretat als carrers, fan de Madrid –com de Barcelona, València i la Costa del Sol– destinacions preferides.

Però hi ha un tercer flux migratori molt notable: professionals i classes mitjanes que arriben a Madrid per buscar feina en multinacionals, o fer estudis de postgrau amb intenció de quedar-se. En aquest grup destaquen, a més de mexicans i veneçolans, els italians. Segons l’Istituto Nazionale di Statistica de Roma, la tercera part dels joves entre 18 i 35 anys vol sortir del país. Destinacions preferides són els Estats Units, el Regne Unit i Espanya. Els dos primers són països amb traves creixents –des de l’arribada de Trump han descendit en un 20 per cent els estudiants estrangers– mentre que Espanya obre les portes amb més facilitat a aquests immigrants reforçant la seua posició econòmica, la primera de l’Eurogrup.

Yandra Paola Santana, diplomada de la Sapienza a Roma i amb dos postgraus a Next Educación a Madrid, observa aquests fluxos i conclou que “avui Madrid s’està convertint en la Nova York europea”. Subscrivim aquest titular. Afegeix que “la qualitat de vida i l’equilibri treball-lleure actuen com un imant”. Creixement garantit.