Amenaça global a l’estat de dret

De Nord a sud i d’oest a est, el món viu en un tobogan d’amenaces, agressions, crisis i emocions esgotador. Ningú no podia pensar fa un any que una policia estatal nord-americana pogués disparar deu trets a un home blanc ja reduït en un carrer de Minneapolis sense que s’obrís una investigació penal immediata. O que es detingués nens de cinc anys perquè els seus pares sortissin de l’amagatall per temor de la deportació.

Viatjant al sud, que s’ofegués un país com Cuba tallant el subministrament de petroli, mentre un altre país com Costa Rica –abans anomenat la “Suïssa americana”– tenia a tocar en unes eleccions la seua bukelització. O que des de Veneçuela, on es va capturar qui ocupava la Presidència, Nicolás Maduro i la seua esposa, sense atendre el dret internacional, es llancés un avís a altres països sobre el risc que podien córrer.

Saltant a Europa, resultava impensable imaginar la ingerència publicitada de la Casa Blanca en qualsevol elecció, en favor de l’extrema dreta. O l’abandó progressiu del govern legítim d’Ucraïna que suporta des de fa dos anys un martiri per la invasió russa. Per no parlar del genocidi inacabable contra els palestins per part de l’exèrcit d’Israel, país dels supervivents de l’extermini nazi. I així fins als cinquanta-tres conflictes oberts al món, que no només són tres com els informatius difonen, obviant la resta.

Després d’aquesta volta al món detectant la desestabilització, es pot repetir el viatge acumulant indicis d’esperança fruit de la resistència democràtica a la destrucció deliberada de l’estat de dret als països citats com a exemple. Allà hi ha el clarivident discurs del primer ministre canadenc, Mark Carney, a Davos, fent una crida a les potències mitjanes del món a aliar-se per plantar cara al despòtic exercici del poder que emana coordinat des de Washington, Moscou i Pequín. O el gest simbòlic de vuit països europeus enviant alguns soldats a Groenlàndia per solidaritzar-se amb Dinamarca davant l’amenaça de Trump d’aconseguir el control de l’illa àrtica “tant sí com no”. O la retirada d’inversions europees en bons del Tresor americà que ha fet tremolar les borses i ha apaivagat, almenys els discursos, de Trump; o el rebuig europeu del projecte de crear una “societat de nacions” alternativa a l’ONU. Només Hongria i Txèquia, d’entre els 27 de la Unió, van acceptar participar-hi. I a tenir molt en compte els dos grans acords firmats recentment amb l’Índia, el país més poblat del planeta, i amb Mercosur.

Aquest recorregut té un denominador comú: l’amenaça a l’estat de dret; el risc de substituir l’imperi de la llei per l’abús de la força. Molt oportú resulta l’excel·lent llibre que acaba de presentar l’advocat Javier Cremades, president de la World Jurist Association, titulat Sobre el imperio de la ley. Flanquejat pel president del Tribunal Constitucional, Conde Pumpido, el magistrat Gutiérrez Aragón i la presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid, María Rey, Cremades va alertar del descrèdit els jutges com a principal amenaça a l’estat de dret a Occident i a Espanya. Afirma que el descrèdit de la Justícia és una estratègia global. “No s’ensorra l’estat de dret amb un cop espectacular, o amb violència, sinó que s’erosiona lentament. La Xina té lleis i Constitució però no és un estat de dret”, va advertir el jurista alarmat per la situació, però esperançat per la conscienciació ciutadana.