Batalla digital transatlàntica

Tot va molt ràpid. Fa només un any que estem a l’era Trump 2.0 i l’escenari geopolític bull. El dictador Nicolás Maduro ja no està en el poder, sinó en una presó de Nova York esperant judici; el president colombià Gustavo Petro va visitar la Casa Blanca pactant un espai de respecte per no seguir el mateix camí; el líder cubà Miguel Díaz-Canel demana negociar –una cosa insòlita– perquè l’illa es queda sense combustible i el seu règim ja no dona per a més; a Costa Rica va guanyar per majoria absoluta la populista Laura Fernández, inspirada en la mà dura del salvadorenc Bukele. Previsiblement, Fernández s’alinearà amb Trump, com va fer Javier Milei des de l’Argentina, també Viktor Orbán des d’Hongria i coqueteja amb fer aquest pas Giorgia Meloni a Itàlia. L’onada Trump s’estén.

Però a Europa, on la burocràcia i la necessitat de pactar decisions de pes entre 27 països ho frenava tot, s’ha accelerat el pas: superant anys d’estancament en les negociacions, es va firmar per fi l’acord amb l’Índia, també amb el Mercosur i abans amb Indonèsia. “Les potències mitjanes poden definir un nou ordre internacional”, va suggerir a Davos el primer ministre canadenc, Mark Carney.

És una manera de plantar cara a la despòtica política que reclama submissió sense condicions. Els qui ho fan prenen riscos, com els vuit països europeus –emtre els quals Alemanya, el Regne Unit i Polònia– que van enviar alguns soldats a Groenlàndia per dir a Trump que l’ocupació de l’illa àrtica no seria gratuïta, rebent amenaces d’aranzels desproporcionats com a càstig. O Pedro Sánchez, encara president d’Espanya malgrat els seus retrocessos electorals en comunitats autònomes i les adversitats climàtiques i ferroviàries, que no li va acceptar a Trump la seua ordre d’incrementar fins al 5 per cent del PIB la seua despesa en defensa i es va plantar en el 2. L’almirall italià Cavo Dragone, president del Comitè Militar de l’OTAN, li ha donat la raó declarant que Espanya assolirà els requeriments de l’Aliança amb aquesta inversió. La paraula guerra es fa anar amb massa lleugeresa. A Washington ja van canviar el nom del Pentàgon i van penjar el rètol de Ministeri de la Guerra. Avís a navegants. Una potent flota americana va ocupar el Carib com a avantsala de l’operació segrest de Maduro i una altra viatja cap a l’oceà Índic per si ha d’intervenir a l’Iran, on prossegueix el martiri dels joves –especialment dones– que rebutgen el règim religiós.

Mentrestant, ha esclatat la guerra digital transatlàntica entre els multimilionaris de les plataformes d’internet i alguns polítics que no accepten la supremacia tecnològica que comporta ingerència política. La prohibició d’ús de les xarxes socials a menors de 16 anys va ser adoptada per Austràlia, després per França i ara per Espanya. Els tuits d’Elon Musk contra Pedro Sánchez dient-li textualment “brut, tirà i traïdor al seu poble” resulten insòlits i inadmissibles. Musk afirma que “Sánchez arruïna Espanya” quan tots els indicadors econòmics ho desmenteixen. A la croada es va afegir el president de Telegram, Pàvel Dúrov, acusant-lo d’atemptar contra la llibertat. Sánchez va parafrasejar el Quixot en la seua resposta: “Deixa que els tecnooligarques lladrin, Sancho, és senyal que cavalquem.”

En paral·lel, Brussel·les exigeix a TikTok canvis perquè no sigui addictiu als menors; i abans, la Unió va sancionar Google amb 4.343 milions d’euros per trencar les normes de la competència. Europa planta cara, per fi, almenys en el front digital.