Tristesa PSOE contra impotència PP

Les temperatures s’han disparat a Espanya i ve encara més calor, impròpia d’aquestes dates. Però la climatologia desbocada va darrere del forn polític que abrasa. La imputació (és a dir, la investigació) a l’expresident del Govern central José Luis Rodríguez Zapatero per suposat tràfic d’influències i cobrament de comissions directament, o a través de l’empresa de les seues filles, es va rebre com un cop entre la militància i l’electorat socialista. És natural.

El partit de Pedro Sánchez venia d’un retrocés electoral a Andalusia sofert el diumenge anterior quan, sense temps de recuperació, va arribar la pitjor notícia judicial de la democràcia: un expresident del Govern central imputat. És cert que bona part dels ministres del conservador Aznar van començar per allà i van ser després condemnats, i fins i tot alguns van entrar a la presó (Zaplana, Rato i Mata). I que Montoro, ministre d’Hisenda amb Aznar i amb Rajoy, està acusat de canviar reglaments i lleis per afavorir clients d’un despatx seu, o molt amic. Però Zapatero va ser president d’Espanya set anys i era un dels referents del Partit Socialista.

“La interlocutòria és impressionant i el magistrat ha pres mesures molt mesurades”, va jugar hàbilment amb les paraules, el primer president socialista de la història democràtica, Felipe González. “No veig Zapatero en aquest paper (es referia al de líder d’una trama) i em sembla tristíssim.” Portava aquest titular preparat i amb ell va respondre les tres vegades que li van preguntar quan va acudir, divendres passat, a recollir el premi de l’Instituto Ana Frank de Buenos Aires a la seu a Madrid de l’OEI (Organització d’Estats Iberoamericans).

“Tristesa” –Felipe sol encertar al definir estats d’ànim– és el que es percep en la família socialista. Davant, en el conservador Partit Popular, després d’un esclat de joia, s’aprecia impotència. Malgrat que la seua portaveu al Senat, Alicia García, anunciés una “ofensiva total”, els falten quatre vots al Congrés per plantejar amb èxit una moció de censura que tombi Sánchez. Per tant, tret que el president es mori, es trenqui emocionalment, o que el PNB el condemni, hauran d’esperar al 2027 per arribar al poder. Un altre any més de ràbia continguda i foc garantit. Vox, la ultradreta, s’entreté convocant mobilitzacions, collant els cargols al PP en les autonomies on té la clau per governar i gaudint del fet que el seu líder, Santiago Abascal, sigui rebut amb foto per l’ambaixador de Trump a Espanya. Oportú gest per contribuir a l’exasperació dels populars. I per certificar al Govern Sánchez la col·laboració d’una agència d’intel·ligència americana, l’HSI (Homeland Security Investigation), en la recopilació d’indicis en el cas Zapatero.

El Govern espanyol es protegeix de l’infern informatiu –els diaris de dreta ja han titulat ansiosos, com l’ABC, que “Zapatero va liderar una trama criminal”– declarant amb recurs de manual que “cal respectar la feina de la Justícia”. Declaració suau, malgrat que la Justícia filtrés al PP el que li estaven preparant al PSOE, com va anunciar imprudentment Núñez Feijóo en un míting dies abans.

“Estic boig per confiar en la Justícia”, ha escrit Jordi Évole, un dels periodistes més seguits a Espanya. Aquesta Justícia espanyola que “va dictar una sentència incomprensible contra el Fiscal General de l’Estat”, o que no va saber identificar qui era “M. Rajoy” en una investigació del PP. D’aquí el seu lament irònic.