El món rural exigeix un pacte d’estat

Quants centenars de milers d’hectàrees més s’han de cremar tristament abans que reflexionin els que neguen el canvi climàtic? No hi ha cap àvia en qualsevol poble que no sàpiga explicar amb les seues paraules, per experiència pròpia, aquesta transformació.

I quants mesos més haurem de patir incendis devastadors abans que els partits polítics firmin un pacte d’estat per revitalitzar l’Espanya rural despoblada; un ressorgiment que tant necessita l’Espanya urbana per sobreviure dignament amb oxigen renovat i amb aliments?

Un bomber forestal, exhaust, d’entre els milers que es juguen la vida cada estiu per mil dos-cents euros al mes, ho explicava gràficament: “El meu avi va ser pastor i el meu pare agricultor. Jo apago els incendis en aquells prats i boscos on ells treballaven.” Aquest és el cicle complet de la tragèdia. Amb els ramats –“l’ovella bombera”, se’n diu popularment– desapareixien els matolls que ara són el combustible de la bomba incendiària. Amb els prats conreats, els incendis quedaven delimitats i era més difícil que es propaguessin. Amb el dineral que costa apagar un foc i la destrossa econòmica que produeix, a més de destrosses mediambientals, es podria promoure una política molt eficaç de prevenció. No es fa perquè res no ho exigeix legalment; amb la raó, i les converses dels experts, no n’hi ha prou. Un pacte d’estat pel món rural ho imposaria.

És una responsabilitat política general, i no només partidària, arribar a aquests acords amb urgència. La història demostra que la política sobre el món rural sempre s’ha fet des de les ciutats, i els diputats i senadors de les províncies més agrícoles i boscoses poc hi influeixen. La Proposició No de Llei pel Reequilibri Territorial d’Espanya, plantejada en el seu dia al Congrés pel diputat de Terol Existeix, Tomás Guitarte, no va tirar endavant. Si aleshores tenia sentit, avui, amb l’agreujament de les condicions meteorològiques, es fa imprescindible. La política general polaritzada, el curtterminisme, i la miopia, que de tot n’hi ha, no ho han d’impedir.

Un pacte d’estat pel món rural que inclogui un capítol molt potent de prevenció d’incendis, amb polítiques eficaces i pressupost adequat, només arribarà si el món rural ho exigeix. És a dir: si als diputats i senadors d’Osca, Ourense, Terol, Sòria, Zamora, Sòria, Segòvia, Toledo, Lleida, Lleó, Lugo, Conca, Castelló, Jaén, Almeria i tantes altres províncies de fort component rural no els exigeix el seu electorat que donin suport a aquest acord general, siguin del partit que siguin. No arribarà si als ajuntaments, tots, però especialment els “cremats” i els que tinguin més risc d’incendi, no s’aproven “mocions instant a un pacte d’estat pel món rural”. La mobilització institucional de base és imprescindible per desembussar les rodes del vehicle legislatiu reclamat. Com diu Guitarte, “la despoblació és la flama dels incendis”.

Els parlamentaris i els dirigents dels partits no els commou no tan sols que el papa Lleó XIV, a la tribuna del Congrés, els fes una crida a la concòrdia i a la col·laboració; ni que el rei Felip VI, des dels mateixos pobles afectats pels incendis, exhorti constantment la unitat. S’aplaudeix el papa, s’elogia el monarca, tot i que no sempre, i segueix l’obstinació dels partits. Però al candidat a diputat, o a senador, per qualsevol de les províncies afectades, li inquietaria que dotzenes d’ajuntaments de la seua demarcació li demanessin que es posicionés en aquest pacte. L’Espanya rural ho necessita. A veure qui s’hi nega.