SEGRE
Una jubilació sense rituals

Una jubilació sense ritualsSEGRE

Creat:

Actualitzat:

en martí

e

s lleva

d’hora, diu que a la seva edat no necessita gaires hores de son, s’arregla com ha fet tota la vida i se’n va a l’oficina. Té edat per estar jubilat però anar-hi cada dia li dona vida. Diu que encara té moltes coses a dir, que n’ha vist de tots colors i que més d’un cop és aquesta experiència acumulada la que aporta la solució buscada a un problema.

En Joan Lluís i el Jordi expliquen que anar de viatge de feina tal com ho fem ara rai, que, quan ells hi anaven fa quaranta anys, tenies sort si a l’hotel havien canviat aquell dia els llençols, altrament no eres pas el primer a arrugar-los.

Anys i anys de vivències, d’experiències, de sortir fora, d’explorar, de ser pioners, d’enganxar-se els dits i de passar el relleu a les noves generacions. Això sí, cada matí, però, a formar com el que més.

Amb la pandèmia, els Martins, els Joans i els Jordis han vist com la seva carrera s’acabava de forma abrupta. Els galons poc importen davant d’un virus que s’acarnissa amb la gent més gran i “pare, veient el panorama, millor que et quedis a casa”. Així, de sobte, sense cap transició ni temps per fer-te a la idea, cap a casa. Apa, ja estàs jubilat!

La jubilació, de per si, implica un dol. Deixem enrere una etapa de la nostra vida que coneixem molt bé, plena de rutines i de rellotges que corren massa de pressa i n’encetem una altra que, si no hem anat cuidant, ens agafa amb el peu i l’humor canviat. Notem més que mai el mal als genolls, la vista cansada i les hores costen de passar.

A més, la vivim com un fenomen força individual. Un rellotge de comiat, una encaixada de mans i els millors desitjos perquè gaudeixis de la nova etapa. Sense cap ritual que confirma que no vivim sols sinó que formem part d’un tot.

La vida de les persones passa des del naixement fins a la mort per una sèrie de cicles que van marcats per rituals. I no són pas les societats modernes qui els han inventat sinó que els portem gravats als gens perquè els nostres ancestres ja els celebraven.

A França n’hi ha un de ben maco que viuen els maquinistes de ferrocarril. El seu últim dia de feina és un dia de celebració, de festa, de carícies i d’emocions.

Comencen vestint el tren de gala amb un cartell al morro que indica que és l’últim viatge per al maquinista i, per tant, un avís perquè la gent es pugui acomiadar, desitjar sort, donar les gràcies, etc. Els mateixos companys, quan els trens es creuen, reconeixent el cartell i de seguida fan sonar els xiulets.

Xiulets que es queden en un nores quan, entrant a la darrera estació, comencen a esclatar els petards. La família, els amics i els companys esperen el maquinista amb ganes de celebrar entre crits de joia i aplaudiments.

Aquest, emocionat, no sap com sortir del tren. Les llàgrimes volen sortir i entre abraçades i fotografies surten.

Llàgrimes d’alegria i emoció. Si poseu a YouTube “Quand un cheminot part à la retraite”, veureu com viu el Patrick el seu darrer dia com a maquinista.

. En Bernard Baruch deia que “l’edat és només un número, una xifra. Una persona no pot retirar la seva experiència. Ha de fer-la servir”.

Què en farem de tots aquests llegats? Quan donarem les carícies? On es queda tot aquest coneixement dels pioners?

tracking