L’índex
Economista
El rellotge marcava les cinc del matí quan m’he despertat. Sense moure’m del llit, he començat a meditar. No me’n surto. Representa que en tinc prou amb respirar i que respirar ho fem tots sense pensar, així que no hauria de ser tan difícil, però ho és, amb les exhalacions és quan perdo el ritme. Més nerviosa del que estava abans de pretendre calmar-me, he enfilat cap a la dutxa. “Concentra’t en l’aigua que cau, en les ensabonades...” Encara no he acabat la frase que ja soc lluny, exactament a quaranta quilòmetres i tinc un dit assenyalant-me, l’índex. “Quantes vegades t’ho hauré de repetir? No puc estar darrere de cada pas que fas! I no, no em tornis a dir que ho sents, n’estic ben tipa de les teves disculpes. Evita haver de presentar-les, fes-ho bé d’una santa vegada.”
Les frases varien, es veu que no l’encerto mai. El dit no. Sempre ben dret i amenaçador.
Els dies que l’ama del dit està de bones, només m’assenyala un cop. Però hi ha dies que poden ser fins a tres. A mi. Però, és clar, no soc l’única que rep l’atenció de l’extremitat.
Amb les setmanes, ja són onze, m’he anat capficant, dono tombs, estic neguitosa i em costa dormir. Em fa patir el dit. No me’l trec del cap.
Penso en el rol que té. Heu de pensar que si no fos per ell, la seva propietària perdria l’autoritat. No és massa alta ni té una gran veu, així que sigui el que sigui el que ha de dir, sense el pobre dit, no ens tindria a tots atemorits.
Cada cop que tanca un calaix amb brusquedat, pateixo! I si se l’enganxa? No pot agafar-se la baixa! Us imagineu algú assenyalant amb el polze o l’anular? Quina poca dignitat.
I si l’ensenyes cada dia a tantes persones, no hauries de portar la manicura ideal? Les cutícules, l’esmalt, la llargada de l’ungla... tot ben polit. Com seria assenyalar amb repelons o l’ungla trencada? Per favor. Així que cada tres setmanes posada a punt. Un no parar.
I ara que venen les vacances, ai, ai, ai. El meu pitjor malson és veure’l enguixat. Que si la bicicleta, que si anem a fer un cim... Quan caiem, tenim tendència a parar el cop amb la mà. Poca broma, per qualsevol esquinç o trencadissa, el dit inoperatiu durant setmanes.
Algú de prevenció de riscos que em pugui ajudar amb aquest patiment que tinc?