La força bruta

Escoltem de distingits intel·lectuals una llarga llista d’improperis respecte a l’actitud del president Trump. No són menys ni més delicats dels dedicats a Vladímir Putin i a una colla inacabable de primers mandataris del món. Les seves decisions econòmiques, sempre en benefici propi i de la minoria que els dona suport, estan emparades per la força bruta. Tots són administradors d’arsenals, on les armes nuclears són tan sols una més de les de destrucció massiva amb què compten. Visitant els Museus de la Pau d’Hiroshima i el de la Bomba de Nagasaki, hom pot fer-se una idea molt aproximada dels efectes d’una sola d’aquestes bombes i, també, obtenir una gran informació de la distribució en quantitat i qualitat destructiva d’aquest armament. Mapes i panells informatius mostren, per exemple, la distribució dels submarins nuclears que, entre els uns i altres, no deixen ni un raconet del territori blau lliure d’amenaça suïcida. De fet, tenen tanta potència destructiva que no els caldria atacar ningú, perquè tan sols suïcidant-se ells i al seu poble suïcidarien el món sencer. En aquests dies al Hong Kong Museum of History hi ha una exposició per celebrar el 75è aniversari de la fundació de la República Popular de la Xina. De fet, aquesta exposició en anglès i xinès mostra en el territori “autònom” de l’antiga colònia anglesa els arguments per convèncer la població nouvinguda a la Xina comunista dels avantatges de ser a la vora i amb el més fort. Només començar l’exposició el secretari general del Partit Comunista Xinès exposa el seu lema “Putting the People First”. Els sona? És innegable que uns pocs són primer que ningú i pel damunt de tots i, per fer-ho, amb una mà amenacen i amb l’altra prenen el que els convé. Passejant per aquesta exposició, un s’adona que la Xina és un país al qual és millor tenir d’amic i soci preferent. Les amenaces contra les quals diuen estar preparats per defensar-se ens descobreixen les armes amb què compten i posa els pèls de punta. Sembla, però, que els nord-americans encara es pensen que poden doblegar un país que els supera en tot. Seria bo que Europa prioritzés aliances entre veïns d’interessos comuns, en lloc d’una Aliança Atlàntica que tot ens ho cobra a preu d’or i ara, a més, vol que li besem el cul al Xèrif.