Ara ja sé com es diu
Fa poc he viatjat per aquesta Espanya tan poc nostra i he pogut escoltar la “Ràdio Nacional”. La necessitat de saber el que passa es converteix en avorrida, indignada i depressiva sensació d’estar en mans dels que es pensen que som titelles descerebrats, incapaços de constatar la realitat que contradiu estrepitosament l’engany monumental d’un sistema polític, que pretén perpetuar-se en un poder corrupte, ineficient, incapaç i plaga pel futur. Una informació que nega el que el sentit comú mostra. Una manipulació, fins i tot, en les trucades de suposats oients, que no són altra cosa que militants a sou del sistema. En el pitjor dels casos, tertulians de pensament únic que en un llenguatge groller de taverna, mostren opinions contra la més elemental lògica ciutadana. Missatges de moral equívoca i ètica partidista ens donen lliçons de civilitat des de la nul·la exemplaritat. En el millor dels casos, una variada confrontació d’opinions basada en la política de quotes de partits afins, que mimetitzen la confrontació de la més baixa estofa. Esperpèntic que els paguin amb diners públics per fer-se propaganda. I aquests inútils s’espanten per les baixes audiències i la caiguda del pamflet escrit. La verdadera oposició s’obre pas en les xarxes socials, que mostren amb missatges curts i demolidors el que és impossible veure, escoltar i llegir en els mitjans oficials. S’equivoquen aquells que les demonitzen, ja que si no hi fossin, jo no podria saber res de la Sra. Sílvia Orriols, més enllà de la falsa i poderosa xarxa de desinformació en contra. Hauria de fer reflexionar el fet que tampoc sabria res de la verdadera posició de molts diputats de Junts i fins i tot del president Puigdemont. Quan vaig arribar a la Val d’Aran vaig poder sintonitzar només Catalunya Ràdio, amb la casualitat d’escoltar en Ricard Ustrell entrevistant l’altra diputada d’Aliança Catalana. Immediatament em vaig adonar de quina era l’espúria intencionalitat de l’entrevistador i, com més brillant era en Ricard traspassant totes les línies vermelles de la professionalitat, intentant ataconar-la, més brillava la Sra. Rosa Maria Soberana i Bonet, donant una lliçó política als que teníem la primera oportunitat d’escoltar-la. Culpa meva.
