Provincians

A

questa tossuderia –diríeu que congènita, racial– de les autoritats aragoneses, secundades per amplis sectors mediàtics i socials, en reclamar dels museus catalans determinades obres d’art i oblidar-se, per contra, de les exposades a Madrid i altres ciutats espanyoles, així com ara el despropòsit d’una jutgessa exigint que siguin traslladats a Sixena els frescos del MNAC, a risc que es facin malbé, en una nova demostració del tan hispànic “la maté porqué era mía” (potser confien que, si hi arriben deteriorats, els arreglarà aquella dona que va restaurar l’Ecce Homo de Borja) o bé l’hostilitat expressada contra el Barça per bona part de l’afició valencianista cada cop que juga a Mestalla, com fa un parell de jornades, quan Messi va marcar un gol de penal al darrer minut i des de la grada van ser llençats alguns objectes al cap dels jugadors blaugrana (per no parlar de les declaracions posteriors, carregades de retrets, dels dirigents esportius i polítics locals, oferint comprensió als agressors), són fenòmens de psicologia col·lectiva que tenen al meu modest entendre una causa comuna, que es podria definir en una paraula: provincianisme. M’ho vénen a corroborar unes reflexions d’Ignasi Aldomà a Paisatge, país, pàtria, una obra, gosaria afirmar, que imprescindible (però, ai, quants llibres imprescindibles ens deixem perdre al cap de l’any per falta de temps o d’atenció o simplement perquè ningú no ens ho adverteix: en aquest cas, no podran dir els lectors d’aquest raconet que no estiguin avisats), a l’entorn de la producció literària de caràcter més assagístic i memorialista de Josep Vallverdú. En un moment donat, el professor Aldomà, glossant un comentari de Vallverdú, que alhora feia seu un punt de vista de Joan Fuster, defineix el provincianisme com la condició de satèl·lit que gira al voltant d’un centre de poder sense capacitat d’incorporar-s’hi, la qual cosa genera una voluntat de singularitzar-se, però sempre des d’una postura de submissió al referit centre, circumstància que deriva en un sucursalisme acomplexat i impotent. I aleshores, tal com apunta Aldomà, “la reacció és particularment visceral i sorollosa si la pretesa amenaça ve d’un veí considerat també perifèric o igual, i d’aquí vénen tant la fòbia anticatalana dels valencians i d’altres, com la fòbia antibarcelonina que al seu dia descobreix Josep Vallverdú a Lleida”.