SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Primavera, per fi. Quines ganes de bon temps, després d’un hivern llarg i pesat, particularment boirós. Setmanes seguides sense veure el sol. El meteor arquetípic d’aquesta plana ens ha acompanyat enguany fins a les portes de març, contravenint el refrany segons el qual per Sant Vicenç (22 de gener) marxen les boires i venen els vents. Els vents van venir, en efecte, i ben forts, però la boira va retornar, tossuda i malagradosa, com una rèplica sense sentit ni explicació, com una propina no desitjada, quan ja no se l’esperava fins a finals de la pròxima tardor. Tot just al cap d’un mes, el 22 de febrer, Lleida es despertava sumida en la foscúria gèlida i jo amb la il·lusió d’escapar unes hores d’aquella mortalla opaca de vapor fred, perquè havia de pujar per feina al Pallars. El matí pintava bé: poc abans de Balaguer desapareixia la bromada i el paisatge lluïa diàfan, assolellat. Conduïa escoltant unes àries de Scarlatti en la veu prodigiosa de la jove soprano Elisabeth Watts. Em vaig aturar al forn Mauri d’Àger a comprar panadons i prendre un cafè. Després d’un parell de gestions a Tremp, vaig fer una horeta més de cotxe fins a Ribera de Cardós. Em venia de gust visitar aquella vall, ni que només fos de passada, perquè estava llegint la novel·la Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona. La meva destinació final era Estaon, encara sis quilòmetres més de revolts costa amunt per una carretereta que vaig recórrer a pas de bou, darrere del camió de la brossa. Un cop a dalt al poble, hi vaig buscar el refugi. Davant de la porta, dos exemplars canins de Muntanya dels Pirineus s’estaven cruspint les restes d’una ovella morta, De cop, un d’aquells animals peluts i grossos com lleons se’m va abraonar al turmell. Carn fresca i tendra, vull creure que va pensar. No em va fer sang però em va deixar els ullals marcats a la pell i em va destrossar el camal esquerre d’uns pantalons acabats d’adquirir a les rebaixes. La mestressa, una noia de Girona molt amable, es mostrava consternada. Quan li vaig preguntar, tractant més que res de treure dramatisme a l’incident i fer-me passar l’ensurt per l’atac i el disgust per l’estrip, el nom d’aquell gos de males puces, em va respondre que Boira. Una casualitat que no em va sorprendre. Li diuen així perquè el van baixar a buscar amb el seu xicot a la Portella un dia molt emboirat.

tracking