SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Un assidu lector d’aquest finestral –i no obstant això, amic– em pregunta, estranyat, si no penso escriure res sobre la Notícia de l’Any, que per als membres de la nostra cada cop més devastada generació no és altra que l’anunci de la reobertura del Big Ben, després de vuit anys tancat, encara que sigui per fases i no tots els caps de setmana. Bé, alguns ja en tenim prou. Penso en els ja sexagenaris que més d’un cop havíem especulat si no seria una bona idea reconvertir l’antiga discoteca en residència geriàtrica, per tal de poder completar el cicle vital entre les parets emmoquetades que ens havien acollit de joves. Els nous propietaris parlen de començar per la cafeteria i el restaurant. Anem bé, pel meu gust.. actual. Potser alguns potencials clients –reincidents– preferirien que s’emprengués la recuperació per d’altres espais de la casa, com una de les sales de ball o la xampanyeria. Atès que un servidor ja no està per a gaires ballarugues i les bombolles que dansen tota l’estona amunt i avall dins de copes de vidre les tinc desaconsellades pel metge, perquè em provoquen acidesa, reitero l’encert de reiniciar la represa per les taules de menjar en comptes de per les pistes de moure l’esquelet (imatge retòrica per a nosaltres cada dia menys remota) o els sofàs de festejar (activitat cada dia menys creïble, si no és aviat amb ajuda farmacològica). De fet, un dels darrers papers que vaig dedicar al complex lúdic, titulat “La ruta del bacallà”, va ser per aplaudir el bacallà a la llauna que oferien al menjador de dalt, lamentant que en cas d’haver-ho sabut abans potser no hauria perdut tant de temps intentant lligar a baix, sempre debades. Perquè, no sé què passava, potser víctima d’una espècie de por escènica, però he de confessar públicament que, després de tantes hores i tantes pessetes invertides a la taquilla i a la barra, mai, ni de miracle, hi vaig aconseguir la mínima aproximació íntima a cap noia. I això que, fora d’allà dins, m’anava defensant, vull dir que no devia ser farinot del tot. En fi, que quan hi torni, procuraré que sigui acompanyat, fent una entrada triomfal al so de l’ària Ritorna vincitor del primer acte de l’Aïda de Verdi, tot desmentint davant dels escèptics coetanis la meva incapacitat per trobar parella i conscient que la revenja –tant se val si retrospectiva- és plat que cal servir fred. Com el xampany.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking