Posar gust a la foscor
Una de les cobles de Peirot amb què Juan Cal encapçala cadascun dels capítols de la novel·la que li acaba de publicar Pagès editors, A boca de fosc, recomanable des de molts punts de vista, fins i tot per a aquells a qui no ens entusiasma el gènere policíac, diu així: “Allà dalt a la vall Fosca, / aviat es fa de nit. / Quan lo sol encara brille, / allí tot ja s’ha enfosquit”. I és que, en efecte, l’estretor de la capçalera del riu Flamisell o Flamicell, que a aquestes altures encara no n’he tret –mai millor dit– l’aigua clara, provoca que els cada cop més escassos habitants dels seus pobles no gaudeixin de tantes hores de sol com els de la resta de contrades pallareses. D’aquí la foscor toponímica, si bé no cal descartar que sigui més aviat deguda a la vegetació frondosa, d’un verd especialment intens, pròpia de la també denominada vall de Cabdella o Capdella, un altre dilema d’arrel etimològica en què tampoc no es posen d’acord conveïns i filòlegs.
Una obscuritat nominal i lumínica que s’esvaïa fins ara al menjador de l’Era del Marxant, a la Pobleta de Bellveí. Però resulta que la mestressa i cuinera de la casa, Dolors Perucho, es jubila (dissabte al vespre, coincidint diria que no pas per atzar amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, familiars, amics i clients assidus amb ganes d’agrair-li les innombrables experiències de satisfacció palatal, celebraven una sentida festa de comiat), després de 35 anys al peu dels fogons, on ha excel·lit en la preparació de plats tradicionals com escudella, girella, trinxat de col, bacallà amb samfaina, orella i morro, filet de cérvol a les herbes, confitat de porc, peres al vi o pastissos casolans. Una pena, no poder-los tornar a assaborir, perquè ella i el seu home, Josep Montaner, han decidit tancar el restaurant, si bé mantenint oberts els bonics apartaments de damunt, mentre el seu fill Jordi prossegueix amb l’elaboració artesanal dels embotits de la marca Obrador del Marxant, assecats en un refugi a 1.270 metres d’altitud.
I tot això succeïa casualment la mateixa setmana que a Casa Leonardo de Senterada, entrant a la vall, una veïna nonagenària del veí poblet d’Avellanos, la senyora Angeleta Farré, il·luminava una mica aquest món tan fosc difonent urbi et orbi les virtuts gustatives i remeieres de la típica sopa de timonets a través d’internet: “Ego sum lux mundi”.
