Setmana de passions
Un dels privilegis derivats de la jubilació laboral és no haver de viatjar quan ho fa tothom, al ple de l’estiu, aprofitant les festes nadalenques o ara per Setmana Santa. De manera que aquesta, de setmana, encara no sé si en el meu cas santa o pecaminosa, em quedaré a casa, llegint, retingut també per les incertes previsions climàtiques, emprenent potser només alguna sortida de mitja jornada per admirar l’esplendor dels camps arran de les darreres pluges, tenyits pel verd intens dels cereals –alguns ordis ja espigats– i pel groc viu de la colza, conjunció cromàtica que remet als colors de la bandera del Brasil: “Ordem e progresso”.
Però ben pensat ni ordre ni progrés, sinó més bé desgavell íntim i una reculada emocional en forma d’atacs de nostàlgia episòdics o, encara pitjor, de recança insalvable, és el que em veig a venir que m’acabarà produint aquests dies la lectura domèstica d’un parell d’excel·lents llibres de poesia publicats fa poc per dos bons amics, tots dos a la magnífica Biblioteca de la Suda de Pagès Editors, que de segur no es trobaran entre els més venuts aquest proper Sant Jordi, però això a quin lector exigent el desanima, ans al contrari?
D’una banda, Miceli, antologia de Xavier Macià de la seva no gaire copiosa però en tot cas selecta producció entre el 2000 i enguany mateix, amb una semblança preliminar de Núria Perpinyà que m’ha recordat una mica la cançó Il cielo in una stanza, del gran Gino Paoli “Questa stanza non ha piu pareti, ma alberi, alberi infiniti...” Una cambra sense parets, sinó amb molts arbres. I un sentit epíleg d’Emili Bayo, en què el prolífic novel·lista lleidatà confessa que si mai no ha escrit versos és perquè el seu vell amic Xavier ja escriu els que escriuria ell (o els que li agradaria escriure, és clar, com em passa a mi).
De l’altra, Llum de tardor, de Francesc Pané, on segons la prologuista Carme Vidalhuguet s’entén tot –una poètica comprensible s’agraeix–, aparentment planera, però que quan la rellegeixes “t’adones com és de delicada l’arquitectura del vers i com és de sòlida en el seu contingut, i perceps com de fonda pot arribar a ser l’ànima de l’home”. Per cert, un dels poemes, tot just titulat Divendres Sant, combina meteorologia i sentiments: “Com sempre, una amenaça trista / de gotes tènues i fredes, / una brisa fresca escampant / la passió que duu la primavera”.
