Pa & nous

La revista Nature publicava fa poc un estudi de la universitat californiana de Stanford en què, després d’analitzar 4.263 persones, establia l’edat exacta –entenc que de mitjana, això també deu anar una mica per barris– a partir de la qual algú pot ser considerat vell, si més no des d’un punt de vista biològic, atenent una sèrie de canvis físics i psíquics. La xifra liminar, i en certa forma fatídica, més que res per irreversible, serien els 78 (informació que aporto sense ànim d’amargar el dia als que superen aquesta fita numèrica, a la qual sempre val més arribar que no haver-se quedat pel camí, sobretot si és en bones condicions fisiològiques i mentals, i que em temo que són a hores d’ara la majoria dels meus lectors, tenint en compte l’índex de consum de premsa escrita per sota de la seixantena).

Un dels símptomes de la maduresa diguem-ne cronològica, no sempre coincident amb la psicològica, sobretot en els temps que corren, deu ser que s’endolceix la sang, per dir-ho d’alguna manera, al contrari que el caràcter, perquè ja se sap que gairebé ningú millora amb el pas dels anys, sinó que sovint agreuja els propis defectes. Ho vaig comprovar setmanes enrere, quan el metge m’anunciava que les meves darreres analítiques indicaven un increment preocupant de la glucèmia. “Prediabètic”, va ser la sentència del facultatiu, que tot seguit em va comminar a fer exercici i bondat a taula, privant-me de postres dolces, per mi, tot un sacrifici. L’endemà mateix dinava en un restaurant i em veia obligat, amb gran pena, a demanar fruites seques en comptes del tiramisú o el crocant que em temptaven des de la carta.

Ho he mirat a internet i sembla ser que no tot són inconvenients. Les nous, per exemple. Beneficioses per al cor, artèries i neurones, que prou que em comença a convenir, en especial això últim. De fet, antigament es creia que menjar-ne afavoria la intel·ligència, per la similitud de la seva forma amb la del cervell. En particular si se’n combina la ingesta moderada –mitja dotzena diària basten– amb la de cereals, apunta una dietista. Res, doncs: a règim de pa i nous, com la senyora de Tous, vull dir la de la rondalla, no pas la Rosa Oriol, muller de Salvador Tous i copropietària de la famosa firma catalana de joieria dels icònics ossets d’or, plata o ònix, però no pas encara de nou caramel·litzada, una idea que els brindo de franc.