Lleó entre lleons
Lleó XIV passa les primeres vacances d’estiu com a vicari de Crist a Castel Gandolfo, un palau setcentista situat vora el llac Albano, que és el cràter ple d’aigua d’un volcà extingit, paratge sens dubte més fresc que la Ciutat Eterna. L’actual patriarca d’occident reprèn així la tradició interrompuda per Francesc, que es refugiava del tòrrid ferragosto a les seves austeres dependències vaticanes. I no compto que això fos tant per sedentarisme com per sobrietat, perquè de moment no sembla que el pontífex d’ara hagi sortit més rodamon que el d’abans. L’argentí no va parar de desplaçar-se pels cinc continents, mentre li ho va permetre la salut. En canvi, del nord-americà no consta fins a la data cap visita pastoral que li hagi suposat gaires hores d’avió, tren o papamòbil.
A mi m’hauria fet gràcia que s’hagués estrenat viatjant a Venècia, per la coincidència zoològica entre el nom escollit com a bisbe de Roma i el símbol heràldic de la Sereníssima República, que no és altre que el rei de la selva. Recorda l’escriptor en llengua serbo-croata Petra Matvejevic al llibre L’altra Venècia, traduït fa poc al català, que de lleons distintius de sant Marc n’hi ha per tot arreu, a la perla de l’Adriàtic, des dels racons més recòndits fins al Palazzo Ducale o la sumptuosa basílica de l’evangelista. I explica que quan l’alemany Albrecht Dürer hi arribava per primera vegada, a finals del XV, li va causar estupor el gran nombre de fèlids esculpits o pintats de la referida espècie carnívora, alguns amb ales, en un lloc on mai n’havien vist cap de real per poder-lo reproduir fidelment. Si fa no fa el cas dels autors dels frescos romànics del nostre Pirineu, que al no disposar de la imatge visual fidedigna d’aquelles feres esmentades a la Bíblia tendien a representar-les com ossos.
Un Sant Pare quiet, però no callat, a jutjar per les seves declaracions clares i valentes denunciant el genocidi de Gaza i les polítiques armamentistes imposades pel nou ordre mundial trumpista. Un papa woke, s’han apressat a desqualificar-lo els demagogs (n’hi ha que no es treuen l’anglicisme de la boca o de la ploma) que si no combregues amb els dogmes ultradretans en voga aviat et pengen aquesta etiqueta d’esquerrà radical, com si no existís un ampli ventall ideològic entre els dos extrems, per on vull creure que transitem encara la majoria: ni woke ni fatxa.
