De cinquanta en cinquanta
I de tres-centes en tres-centes, just la quantitat de pessetes aportades per cadascun dels vint empresaris locals que ara fa just cent anys (cinquanta més cinquanta, després justificaré la suma) fundaven la Mútua Lleidatana, entitat patronal dedicada a la prevenció i assistència d’accidents de treball. Les mateixes tres-centes, pura coincidència, de l’import quasi exacte de la primera factura anual del telèfon que en 1934 instal·laven a les oficines, amb el número 1321, força més fàcil de recordar que els llarguíssims guarismes d’ara i que casualment resulta ser el mateix PIN del meu mòbil (me’n refio prou dels lectors com per revelar aquí el Personal Identification Number, aquests articles només els llegeix gent honrada i de tota confiança). Ordenar a l’interventor satisfer a la companyia telefònica aquella nova despesa potser va ser l’última gestió de l’aleshores president, Hermenegild Agelet, mort el dia de sant Miquel següent al peu del canó, ocupat en enllestir la reforma dels estatuts i les assegurances d’incendis, per més que els metges l’hi haguessin prohibit a causa d’una salut precària.
Aquest passat 2 d’octubre celebràvem a la Seu Vella el centenari de l’actual Umivale Activa, fruit de successives integracions corporatives però que manté viu l’esperit d’aquells pioners mutualistes lleidatans, com l’esmentat Agelet, Ricard Vilalta o Josep Pujol, per no citar un a un els vint fundadors. Amb motiu del cinquantenari, en 1975, la junta va convidar tot un futur premi Nobel de literatura, Camilo José Cela, una mica l’enfant terrible del règim franquista i autor del Viaje al Pirineo de Lérida publicat una dècada abans, que va omplir de gom a gom el teatre Principal. L’havia anat a contractar per 25.000 pessetes de l’època –una petita fortuna– l’Enric Castells a l’hotel Colón de Barcelona, on l’escriptor el va rebre en pijama. Un cop a Lleida, seria complimentat amb un dinar al Molí de la Nora del xef Àngel Moncusí. Li devia plaure l’estada, perquè en 1990 tornaria per ser investit confrare d’honor per la Confraria dels Vins de la Terra Ferma i menjar-se un bocí de l’escultura de xocolata que havien fet d’ell a mida real a la pastisseria Prats.
Transcorregut mig segle, de totes aquestes persones, col·lectius i negocis no en sobreviu cap. Només la Mútua, si bé amb una altra denominació, i que sigui per molts anys.
