Cinc mesos sense poder sortir de casa: "estic cansada, trista. Només vull poder baixar un dia a veure el sol"

Tancada des de fa més de quatre mesos en un pis sense ascensor i sense llum a l’escala, Sanda Jâhoagâ, veïna de Mollerussa de 59 anys, sobreviu en condicions extremes després de l’amputació de les dos cames. Sense ajuts públics ni ingressos, depèn per complet de l’atenció del seu marit, que ha deixat de treballar per cuidar-la, i del suport solidari de diversos veïns i amics que acudeixen cada dia a portar-li menjar i fer-li companyia. “No puc sortir al carrer des del juny. Estic cansada, trista. Només vull poder baixar un dia a veure el sol”, explica entre llàgrimes. 

La història d’aquesta veïna de Mollerussa, d’origen romanès i empadronada a la ciutat des del 2014, és la d’una treballadora agrícola que va dedicar quinze anys als camps de la comarca del Pla d’Urgell i que avui se sent abandonada per les institucions. “He treballat sempre i ara que estic malalta no tinc res”, lamenta. El seu marit, que l’acompanya durant l’entrevista, assenteix amb amargor: “Jo també treballava al camp, però ara no puc deixar-la sola. No es pot moure, i he de ser aquí per ajudar-la a vestir-se, a menjar, a tot”.

El drama va començar a començaments de març, quan la dona, diabètica, va ser sotmesa a quatre operacions que van acabar amb l’amputació de les dos cames. “Vaig firmar els papers perquè el dolor era insuportable. Sabia que me les tallarien, però no hi havia cap altra opció. Si no, em moria”, diu. 

Després d’un mes ingressada a Lleida, va ser traslladada a Balaguer, on va passar un altre mes i mig en rehabilitació. Allà va començar a assumir que no podria tornar a caminar. “Em van dir que la pròtesi seria molt difícil, gairebé impossible, perquè l’amputació és alta”, explica mostrant els informes mèdics. Des d’aleshores, viu confinada al pis, sense possibilitat de sortir ni tan sols al replà. “L’ascensor no funciona des de fa més de dos anys i l’escala està a les fosques. Com baixaré en cadira de rodes?”, es pregunta.

L’edifici on viu no està adaptat. La comunitat de veïns assegura estar d’acord a reparar l’ascensor, però els tràmits s’han bloquejat per falta de fons. “Ens diuen que l’arreglaran, però no ve ningú. Ja estem acostumats a esperar”, comenta resignat el seu marit. “Jo només demano poder baixar amb la meua dona al carrer, encara que sigui una estona. Fa cinc mesos que no surt, i això l’està matant per dins”, afegeix. Les dos úniques vegades que ha vist el carrer ha estat per anar a ser visitada a l’hospital. En una, van haver d’intervenir els Bombers per poder-a traslladar.

Diversos veïns del bloc i amics pròxims confirmen que la visiten diàriament per acompanyar-la i atendre les seues necessitats bàsiques. “Cada dia pugem a veure-la, perquè està molt sola i necessita coses”, explica una veïna. “El seu marit fa el que pot, però estan els dos malalts. Ella necessita atenció mèdica”, afegeix.

“No tenim diners ni per comprar menjar”, assegura la parella

La situació econòmica és igualment desesperada, ja que no reben cap prestació. “Hem demanat ajuts a la Generalitat. A l’agost ens van dir que al setembre arribarien els diners, però no ha arribat res”, afirma. “No tenim ni per a menjar. Vivim gràcies als amics que venen cada dia amb pa, fruita o alguna cosa calenta”, diu el marit, sense poder contenir les llàgrimes. “No volem problemes, només que arreglin l’ascensor i que ens donin una pensió per menjar”, afegeix. La parella manté l’esperança que les administracions actuïn. “Ens van dir que l’expedient està en tràmit, però fa mesos que esperem”, assenyala l’home. “Ara només vull sortir al carrer sense por de caure”, resumeix ella.