Xiques txeques
Entrevista a Serrat a propòsit de la seva tot just estrenada condició d’octogenari. El cantautor hi lamenta que tan bon punt et jubiles “aquesta societat ingrata” et condemna a ser “un ésser invisible”. Comparteixo la queixa del Noi del Poble-sec barceloní, per més que a aquest Noi del Portal arbequí li’n faltin encara uns quants per la vuitantena, si bé ja fa temps que noto en pell pròpia la referida sensació d’invisibilitat física, no pas exclusiva de les dones madures, com algunes creuen i se’n planyen, amb tota raó. Els homes també la patim, i es tracta d’un fantasma mental que a partir de certa edat acostuma a assetjar-nos, de vegades de forma injustificada, com demostra l’episodi que em va ocórrer dies enrere i que tot seguit passo a explicar-los, per si algun lector en pot extreure alleujament o confort psicològics.
A Bell-lloc han reobert el pub Urban, de nom tan poc escaient a l’entorn rural on s’ubica i que la gent del poble segueix designant amb la denominació tradicional de ca la Tonqueta. Un vespre d’estiu hi vam anar una colla a fer un mos. Ens va servir una jove simpàtica, a qui per tal estalviar-me l’acusació de cosificar el proïsme qualificaré de “xamosa”, com un poeta noucentista, i que parla català amb un lleu accent eslau. Li vaig preguntar d’on procedia. De Txèquia, en concret d’Ústí nad Labem, petita ciutat prop de Praga, a les ribes de l’Elba. Un bon canvi: de l’Elba al Segre, millor dit al canal. En aquest context, m’hauria semblat més oportú que en comptes de la Stella Artois belga de barril, d’altra banda força bevible, servissin Pilsner Urquell, per txeca i per la similitud nominal amb Urgell.
Els ous esparracats sobre patates fregides amb pernil eren tan bons que l’endemà hi tornàvem, però l’eixerida cambrera amb què havia estat xerrant la vigília semblava no haver-me reconegut, com si fos el primer cop que em veiés. Vet aquí un cas clar d’invisibilitat masculina, rondinava per dins. L’estrany és que al cap de cinc minuts sortia de la cuina amb una altra roba. S’hauria anat a canviar, deduïa, fins que davant meu van coincidir dues noies idèntiques. Ja hi veig doble, massa Stella Artois, vaig témer. Fins que un veí de taula em tranquil·litzava desentranyant el misteri: bessones. Com dues gotes de cervesa. Uf, quin ensurt! Així que, Sandra, una altra canya, prosim, que vol dir si us plau. O tu ets l’Amina?
