Segarra autèntica
Una porta oberta a la Segarra, un recorregut visual i literari que en celebra l’essència i la bellesa natural”. Així es presenta al reclam de la contracoberta La Segarra, lletra i paisatge, un luxós volum gruixut i de forma apaïsada com moltes dilatades perspectives panoràmiques d’aquell altiplà de suaus ondulacions, editat pel fòrum d’estudis segarrencs L’Espitllera, que inclou una àmplia tria d’espectaculars fotografies a tota pàgina i de textos d’autors que han glossat una comarca que, com ocorre amb algun club de futbol, és més que una comarca, un subjecte no tan geogràfic com espiritual, gairebé un estat d’ànim.
En tot cas, un territori de límits imprecisos, cada cop més reduït a efectes administratius, però encara vàlids en tota la tradicional vastitud quant a trets idiosincràtics comuns de la morfologia dels turons, rius, camps, boscos, firmament –aquell cel inconsútil cantat pels poetes–, pobles i ciutats, així com antropològic dels seus veïns. Aquest magnífic compendi d’imatges i frases aposta d’entrada, decisió que comparteixo atesa la meva personal condició d’arbequí pansegarreta, per la “Segarra gran”, en paraules de la primera prologuista, Maria Garganté. Un espai que “sobrepassa les fites comarcals”, al dir del segon, Lluís Foix. La “Segarra històrica” o la “Segarra autèntica”, tal com defensa el tercer, Albert Turull, responsable alhora de la revisió toponímica de l’obra. Aquest filòleg cerverí gosa proposar una ambiciosa però raonada zonificació en onze àrees fixades en un mapa que estén la superfície compresa per set de les vigents comarques oficials, de Sanaüja fins a Aguilar, d’Arbeca o el Vilosell fins a Orpí, de Pinós fins a Santa Perpètua de Gaià. Un perímetre expandit que voreja les localitats de Ponts, Agramunt, Tàrrega, Bellpuig, Mollerussa, les Borges Blanques, Igualada i Solsona.
Dels nombrosos escriptors de qui se’n transcriuen fragments, entre els quals tinc l’honor –ara tampoc no afegiré per falsa modèstia que immerescut– de figurar amb unes ratlles preliminars del patracol titulat El país de les pomes, podríem destacar-ne diversos noms propis tan reconeguts com Pla, Espinàs, Pedrolo, Vallverdú, Rosa Fabregat, Jordi Pàmias, Mercè Canela o un Joan Sales que qualificava aquells prodigis paisatgístics com de “gran estil”. Doncs això mateix: un gran llibre sobre la gran Segarra de gran estil.
