No ha treballat mai, ella?

Escapada per veure les coloraines de la tardor a Baviera, com si no fossin prou boniques aquí al Pallars, però és que allà s’hi afegeixen al·licients com la bona cervesa. Això: veure i beure. Autèntic tapís d’ocres, marrons, daurats i vermells al fullam dels boscos entorn dels nombrosos llacs al sud de Múnic. Ran del Staffelsee, que gràcies a una treva de llum solar un matí ennuvolat podem admirar en tota la seva esplendor cromàtica, s’aixeca la vila de Murnau, amb els carrers flanquejats de façanes de colors diferents, la majoria pastel, d’altres més vius, dominada per un castell reconvertit en museu de pintura expressionista, centrat sobretot en l’obra de Gabriele Münter, una de les poques dones del grup Dei Blaue Reiter, en català El Genet Blau, i parella de Vassili Kandinski, precursor de l’abstracció pictòrica, molts dels quadres del qual no puc evitar que em recordin apetitoses racions d’ensalada russa, amb els seus acolorits ingredients, per tant més que no teles pintades a l’oli, plates guarnides de maionesa, ja em perdonaran la irreverència, però és que sovint l’art fa venir gana. Per tant: veure, beure i endrapar.

Tal com fèiem tot seguit al restaurant del mateix Schlossmuseum. Res de particular, un àpat modest i tradicional: leberkäse, que m’encanta, literalment formatge de fetge, encara que aquell típic embotit no porti quasi ni fetge ni formatge, acompanyat de kartoffelsalat o amanida de patates, que també em té l’estómac robat. Home de gustos senzills, ja ho veuen.

I potser perquè ens trobem en un àmbit feminista, al WC de senyores del local (m’ho explica la Lluïsa, jo no goso entrar-hi per comprovar-ho i encara menys a fer una foto, que encara em prendrien per un pervertit) es pot llegir en una placa aquest text, en anglès: “És dur ser una dona. Has de pensar com un home, actuar com una dama, semblar una jove i pencar com un cavall”.

Missatge que em recorda el mural que acaben d’enllestir a Bell-lloc, embrió d’un ambiciós projecte del consistori reivindicatiu del paper de les dones als nostres pobles, en què una jove mestressa camina esbufegant cap a casa, carregada de criatures, càntirs d’aigua i cistells plens, mentre es formula la pregunta retòrica que acostuma a plantejar la vivaç nonagenària Lluïsa de cal Negre, germana de l’eminent lingüista Joan Solà i mare de sis fills: “Jo no he treballat mai?”