La vida és una xapa
La vida com a breu interludi solar estès entre dos crepuscles, el matinal i el vespertí, l’aurora i la posta, altrament dita ocàs. L’altre dia em telefonaven de la companyia El Ocaso per oferir-me una assegurança que cobrís les despeses del meu propi decés, amb l’argument que tinc l’edat de contractar-la. Es veu que la parca ja m’assetja. Vaig penjar ràpid, fent-me l’ofès, i el desentès, com si la cosa no anés amb mi. Una trucada d’aquelles que et deixen perplex, abatut i sense gana. Haurien d’estar prohibides. I quina raó social tan malastruga: El Ocaso. Més depressiu, impossible. Però realista, és clar, força més que algunes animoses denominacions de clubs de gent gran com la bellpuigenca La joia d’envellir.
L’existència humana, doncs, un parèntesi curt dins la buidor absoluta entre l’alba i el foscant, segons observa Francesc Pané al pròleg del darrer poemari de Josep Borrell, titulat justament Crepuscles, en suggestiva edició de Fonoll. Dos vells amics i excel·lents poetes lírics. Sembla que era ahir que fundaven, encara estudiants, el grup La Gralla i la Dalla, i avui són ja venerables septuagenaris escrivint versos inspirats en la senectut, preparatoris de la fatídica visita pròxima, si bé espero que no imminent, de la dama bruna de la dalla. Entre punta de dia i boca de nit, des de La Gralla i la Dalla fins a La Dama i la Dalla, trajecte biogràfic efímer, que tal com vaticina Josep Vallverdú al seu també recent Quadern de Balaguer a penes deixarà rastre enllà d’un parell de generacions.
I gràcies. N’hi ha que ni això, sinó molt menys, gairebé res, ni tan sols un nom, només un trist número gravat en una xapa. Penso ara en la llista de víctimes de l’explosió del polvorí del Castell del Remei, la matinada del 20 de gener de 1939. Sis civils i vuitanta-un militars franquistes morts. Algun dels quals anònim. En un dels set plafons acabats d’instal·lar entorn del celler esdevingut així “espai de la memòria”, que es presentaven el passat dimarts 20, amb imatges de Francesc Boix, el cèlebre “fotògraf de Mauthausen”, hi consta la relació nominal de les víctimes i dos soldats sense identificar, inscrits a la posteritat per mitjà només del guarisme de la plaqueta metàl·lica que duien penjada. I encara rai, em feia notar després Pol Galitó, l’historiador linyolenc que conduïa l’acte, perquè els republicans ni xapa portaven.
