L’alegria de Las Vegas
Personatges europeus d’alt nivell figuren a la llarga i comprometedora llista Epstein. Un dels que més haurà sorprès l’opinió pública espanyola, potser no tant la bell-lloquina, pel motiu que més avall exposaré, és l’ínclit José María Aznar, de qui consta l’haver rebut quan residia a la Moncloa alguns paquets o sobres (discret mitjà de transport d’ús corrent a l’època entre els dirigents “populars”) enviats pel proxeneta novaiorquès, de contingut misteriós, encara per aclarir. Tant l’expresident del Gobierno com la seva encantadora esposa manifesten no recordar res d’aquelles trameses. Com que soc de natural poc o gens malpensat, i tinc el milhomes del bigoti imperceptible com un individu virtuós, catòlic a la vella usança i fidel a les lleis conjugals, de debò que no li suposo tant d’interès en la libèrrima illa de les temptacions freqüentada per amics, coneguts i saludats del pervers Jeffrey com per exemple en l’illa de Perejil, que aquesta sí que el deu excitar només de pensar-hi.
En ocasions, però, per molt que practiquis la castedat fora o fins i tot dins del matrimoni, o evitis circumstàncies potencialment pecaminoses, les males companyies t’aboquen sense voler a situacions equívoques, delicades. Com el dia, o potser ja vespre, que el líder del PP va visitar un local de Bell-lloc d’Urgell que lluïa el rètol de Las Vegas, propietat d’un militant del partit també d’idees conservadores i en teoria defensor dels tradicionals valors familiars i cristians, al seu criteri compatibles amb el negoci que regentava. Qui sap si va ser just després d’haver dinat al restaurant lleidatà La Huerta, on l’aleshores cap de l’oposició havia sigut espontàniament aplaudit fent l’entrada triomfal per bona part dels entaulats, episodi que m’inspiraria un dels títols més obvis i fàcils per encapçalar un d’aquests papers: L’alegria de La Huerta.
El de Bell-lloc no era un establiment d’hostaleria normal, com potser creia l’estirat polític castellà, sinó un d’aquells clubs de carretera servits per senyoretes que fumen i de seguida et tutegen, segons m’explica l’Abdelkarim, que hi treballava de porter, mentre esmorzem a Lo Diari, que n’ocupa l’antic espai. No revela, però, entenc que per secret deontològic, què hi va fer o deixar de fer l’hoste il·lustre. I és que, com diuen als films americans, “el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas”.
