Bitllet a Albacete
Arran de la mort del còmic saragossà Fernando Esteso, rememorava aquí setmanes enrere el seu gran èxit discogràfic, La Ramona, del 1976, amb el cadàver del Caudillo encara tebi i que avui dia sembla haver-se eixorivit, atenent els recents escrutinis electorals, l’últim a l’Aragó natal d’aquell mateix humorista amb un sentit de l’humor que molts ja crèiem una mica ranci, caspós, masclista i passat de moda, però tot indica que altre cop en voga entre certs segments socials de nou majoritaris al regne de la pell –i les turmes– de brau, en paraules del poeta endolat que mai no hauria rigut amb un dels seus acudits, i em temo que de ningú altre. Una lletra als antípodes de qualsevol mena de paradigma woke, darrerament tan blasmat, de la qual reproduiré dos diguem-ne versos, a fi i efecte d’il·lustrar algun jove que la desconegui i pugui estar llegint ara aquest diari, cosa que dubto, no tant el referit coneixement com l’existència d’un lector de premsa escrita que no percebi ja la pensió de jubilat: “La Ramona es pechugona, / tiene cántaros por pechos”.
I consti que La Ramona dels trons, i dels càntirs, no era el hit més rústic o procaç que triomfava a l’època, tant en estudis radiofònics, platós televisius, pistes de ball o expositors de cassetes a les gasolineres. Penso per exemple en aquella joia de subtilesa lírica, digna de la ploma d’un trobador, titulada Una vieja y un viejo. Atenció a la mostra d’ars poètica inspiradíssima: “Una vieja y un viejo van pa’Albacete / y en mitad del camino va y se la mete, / la mano en el bolsillo, saca un billete...” A veure si supera l’amic Pere Rovira, partidari de recuperar el sonet i altres versificacions clàssiques, uns dodecasíl·labs tan ben rimats...
L’autor d’aquest prodigi literari i musical es feia dir Payo Juan Manuel, un sevillà que enregistraria 700 cançons, a mig camí de la rumba i el flamenc. En recupero una d’internet que no compto que complagui gaire les feministes, però segur que força més molts votants masculins de Vox. Goso transcriure’n un fragment, a risc de fer venir arcades: “Yo opino que la mujer, / lo mejor que sabe hacer, / es casarse y tenir hijos / y estar en su casa bien.” I ara la tornada, desencadenant ja el vòmit: “La cogí del cuello, / la tiré al colchón, / me lancé hacia ella, / y le di un palizón.” En fi, l’educació sentimental d’unes quantes generacions.
