Quinze anys fent via
M’imagino que algun lector poc versat en geografia ponentina haurà pogut inferir del meu paper de diumenge aquí mateix que Santa Linya no és més que un invent toponímic apte per rimar amb “endinya”, plausible adaptació catalana de la consonància entre l’Albacete i el “mete” de la procaç cançoneta dels setanta protagonitzada per un vell i una vella, passatgers d’un tren amb destí a la ciutat dels ganivets. Doncs no, Santa Linya existeix de veritat i compta amb una estació ferroviària, si bé sis quilòmetres lluny del poble, enmig d’un paratge solitari i per tant amb un nombre irrisori d’usuaris, a la línia de Lleida a la Pobla de Segur. Un nucli agregat de l’extens municipi noguerenc amb capitaleta a les Avellanes, juntament amb Tartareu i Vilanova de la Sal, al cor de la subcomarca tant lírica com sòbria dels Aspres de Balaguer, estesa entre la vila d’Os i el port d’Àger.
Santa Linya, que en realitat no deu el nom a cap dama virtuosa o màrtir elevada al seu dia als altars (de fet, no conec cap nena, noia o dona que se’n digui, tot i que sona prou bé), sinó a l’evolució etimològica del terme llatí Saltus llicinea, traduïble com a bosquet d’alzines, compta als seus voltants, estació desèrtica a banda, de la majestuosa Cova Gran, esdevinguda paradís –i lloc de disputa– d’arqueòlegs i escaladors, a més de l’anomenat balconet de Santa Linya, mirador natural obert a la roca al cim d’un cingle rogenc que es desploma des de 330 metres sobre el curs de la Noguera Pallaresa, convertit allí en cua del pantà de Camarasa, i la via del ferrocarril de la Pobla que avança vorejant la massa aquàtica. A causa de l’altura, vistos des d’allà dalt els combois que hi circulen són com miniatures de joguina.
Per cert, els aficionats als trens elèctrics a escala, així com el públic curiós en general, tenim aquest pròxim cap de setmana una cita ineludible a la fira Expotren, trobada internacional de referència de París en avall, amb més maquetes i parades que mai, quasi duplicada la superfície gràcies al nou pavelló portàtil del recinte dels Camps Elisis, i que enguany assolirà ja la quinzena edició. Sembla que era ahir quan, i disculpin que em pengi la medalla, convencia l’amic Raül Valls d’organitzar el certamen no pas a Madrid o a Barcelona sinó aquí a Lleida, gràcies en part a la bona predisposició de l’alcalde Àngel Ros, que consti en acta.
