Dives divines ponentines
Èxit rotund del festival Bell-jazz, ja que m’ho pregunten. Mig miler d’assistents repartits entre sis concerts, que en principi havien de ser quatre, però a causa del boca-orella i per tal de satisfer tothom s’ha hagut de doblar sessió els dos darrers divendres, a les vuit i a les deu. Si les entrades es posaven a la venda a Casa la Vila cada dilluns al matí, en una hora s’exhaurien: més cua a l’ajuntament que al metge, feia broma l’amic Carles Palau, bon alcalde i millor persona. Entre les claus d’una tan insòlita acceptació, en una plaça no sempre fàcil per a les activitats culturals, tres factors a remarcar: el caliu d’un públic que encomanava l’entusiasme als músics, la redescoberta d’un espai recordat en la memòria íntima de molts veïns que feia dècades que no trepitjaven com el de l’antic casal i la programació equilibrada i diversa d’alt nivell del Josep Ramon Jové, amb les orelles pelades de sentir bon swing.
Segur que tots els aficionats al gènere disposem d’algun disc titulat Divas del jazz. Una antologia d’enregistraments de grans veus femenines clàssiques com Billie Holiday, Dinah Whasington, Ella Fitzgerald i companyia. Doncs bé, per Bell-lloc d’Urgell n’acaben de passar tres que no desmereixen gens aquesta categoria, totes tres de diguem-ne proximitat i que em fan pensar en una frase de Virgina Woolf a la magnífica traducció catalana de Maria Bosom d’Una habitació pròpia, acabada d’editar per Angle, que llegeixo aquests dies, quan l’anglesa subscriu el parer d’un autor anomenat tot just Fitzgerald segons el qual les balades populars devien ser obra d’una dona que les cantava per adormir les criatures, entretenir-se mentre filava o matar el temps les llargues nits d’hivern.
En concret, la cantant i trombonista Joana Cebolla, filla d’Albatàrrec que ara viu a Ivars d’Urgell; la Joana Jové, vocalista del grup Pixie Dixie, de cal Flasto d’Arbeca i resident a Vilanova del Segrià; i la catalano-basco-americana Tui Higgins, amb arrels a Boston i domicili actual a Vallfogona de Balaguer (de Massachusetts a la Noguera, un bon canvi), a qui li pregunto quin nom és aquest de Tui, que no havia sentit mai. Es tracta d’un ocell neozelandès capaç d’imitar tots els sorolls, des d’un motor de cotxe a l’alarma d’un mòbil. Atesa la versatilitat gutural de la noia, una artistassa de cap a peus, la resposta no em sorprèn.
