Barroc & roll
Al museu Jacquemart-André, monumental palauet del bulevard Haussmann de París, visitem l’exposició Splendeurs du baroque, valuosa mostra pictòrica provinent de la Hispanic Society of America, fundada en 1904 a Nova York. El primer barroc espanyol, en realitat castellà, és d’una gravetat inusitada a tot Europa, fidel al concili de Trento i influït pel misticisme de santa Teresa d’Àvila i sant Joan de la Creu, sota el tenebrós imperi de Felip II, plasmat també a nivell artístic en la severa construcció del Escorial. Amb el temps, Luís de Morales i el Greco cediran protagonisme a Velázquez, Zurbarán, Carreño i l’alegria colorista del barroquisme sud-americà, i aquella foscor religiosa tan estricta de la meseta que encara perviu en la manera de ser i d’expressar-se de tanta gent, sigui per exemple en la tradició dramàtica de la Setmana Santa (sempre m’han fet angúnia, i de petit por, els tremebunds passos processionals i aquells encaputxats que em recorden les cucurelles del Ku Klux Klan, digueu-me irreverent o descregut, que l’encertareu), sigui en la política actual, de la mà d’una dreta que poua els orígens a la Inquisició a través del nacionalcatolicisme franquista.
La cantant Rosalia s’inclouria sens dubte en aquest segon corrent barroc. Però la seva pretesa santedat, proclamada pels mitjans, no té res a veure amb l’ascetisme de santa Rosalia de Palerm, anacoreta en una cova, mentre ella sospesa pagar 7 milions per un luxós tríplex de 600 metres a Madrid, on per cert governa una altra que ara aspira a passar com a mínim per beata, la pietosa Díaz Ayuso, una divorciada que conviu en pecat amb un paio de conducta fa l’efecte que poc exemplar. En la línia del seu partit, posem per cas aquella alcaldessa valenciana aficionada al mam i a les falleres que, quan Joan Pau II havia de visitar la ciutat, algú va escriure en una pancarta: “Rita, ¿el Papa ya sabe lo tuyo?”
Ignoro si el capitost del PP a Lleida és gaire devot i un compendi de virtuts de moral irreprotxable, però el cas és que després de comminar-nos en un article digne d’un bisbe a viure la Setmana Santa amb fe sincera (catòlica, és clar, no musulmana), l’endemà animava en un acte públic els veïns de Balàfia a rebutjar un alberg per a persones sense sostre (n’hi ha que recullen ara a Balàfia el que per un grapat de vots van sembrar a Pardinyes). En fi, tot molt cristià.
