Les calces a l’ombra
Com que cada vegada se’m fan més insuportables les multituds, i l’experiència d’anys anteriors em diu que el dia de Sant Jordi costa apropar-se a les parades de llibres de la rambla, vaig prendre la precaució d’acudir a la llibreria la vigília per tal de firar-me’n mitja dotzena, entre els que tenia previstos i els que a darrera hora em van temptar (cap dels quals, per cert, figuraria l’endemà al vespre a la relació dels més venuts).
Mentre tafanejava entre els prestatges, vaig tenir l’oportunitat de presenciar una escena reveladora d’allò en què s’ha convertit la festa més bella de totes les festes que es fan i es desfan, il·lustrada per lletra impresa, perfumada de roses i darrerament també amb sabor a pans quadribarrats. Una dona de mitjana edat entra per la porta, com qui entra en una farmàcia o un estanc, i sense dilació i ni tan sols fer un cop d’ull als volums exposats s’adreça a la jove dependenta: “Nena, dona’m un llibre per al meu home que no li agrada llegir.” Vaig estar a punt de girar-me per dir-li: “Doncs millor potser que li compri una ampolla de colònia.”
La pregunta de tots els anys per aquestes dates: quants dels milions d’exemplars regalats per Sant Jordi seran finalment llegits? Encara una altra: quin criteri segueixen la majoria de compradors a l’hora d’escollir-los? A l’apartat de ficció en català, enguany encapçalava la llista Crispetes de matinada, de Regina Rodríguez Sirvent, que no penso ni fullejar, seqüela de Les calces al sol, que tampoc, notable èxit de vendes suposo que en bona part gràcies al títol cridaner, igual que al seu moment succeïa amb Amorrada al piló de Maria Jaén.
El cas és que, a propòsit de calces assolellades, o potser més aviat ombrívoles, fa poc m’explicaven una anècdota en un poble dels voltants. Es veu que un veí ja gran no parava de queixar-se, fins a l’obsessió, enmig de la incredulitat pública, que el seu hort dels afores solia rebre les visites nocturnes de parelles de festejadors furtius, i l’endemà s’hi trobava tot de petjades sospitoses al terra remogut i altres rastres delators entre les verdures. Una nit, uns coneguts seus, tips de sentir els laments del pagès, van anar a amagar-hi unes calces sota una tomaquera. Tot just descobrir-les, l’endemà al matí passava pels carrers brandant la peça íntima femenina al crit de “veieu com tenia raó”, entre la riota general.
