SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La segona cosa que més m’agrada de Bell-lloc és que hi passi el tren pel mig, de punta a punta, tot al llarg d’una ampla i a l’hivern assolellada –però també ara amb tanta calor, ai!– avinguda a cantó i cantó del rectilini traçat ferroviari que respon al nom força descriptiu, escaient i precís de “carrer Via Fèrria”, per bé que els rètols indicadors en català collats a les cantonades continguin tots una falta: Via Fèrrea, hi consta, erròniament (la perfecció no existeix i entenc que la voluntat, en aquest cas normalitzadora, deu ser al capdavall el que compta, en la confiança que algun dia ho esmenin, tenint present que el mal que em fa als ulls la d’altra banda venial incorrecció ortogràfica es veu compensat de sobres per la imatge sonora pel meu gust sempre estimulant, per més repetitiva que sigui, de la circulació dels combois tan pròxima).

Aturat davant les mitges barreres abaixades d’un dels dos passos a nivell encara existents al centre de la vila (si de mi depengués, per molt de temps, no m’il·lusiona gota el projecte de soterrament previst a la llarga dels rails paral·lels, que trauria a la localitat pladurgellenca bona part de la seva gràcia), veig com desaccelera a l’entrar a l’estació una d’aquelles unitats elèctriques de la sèrie 447 que corren des de fa uns trenta anys, ara amb una gran R de Rodalies visible al frontal de color ataronjat com el de les portes, en contrast amb el blanc de la resta dels tres cotxes integrants de la composició, que actualment són ja les úniques que transiten per la línia, a l’espera dels nous automotors fabricats per ordre de la Generalitat amb vistes al traspàs promès per Madrid.

Taronja i blanc d’origen, és clar, perquè el tren és ple de cap a cap de gargots perpetrats per algun d’aquells brètols pintamones, com els designa amb un jocós barbarisme ja assumit a nivell col·loquial l’amic Ricard Arnaldo de Golmés, addicte també al món fascinant del ferrocarril i per cert d’alegre llinatge italià heretat d’un seu ancestre cabaler a mitjan segle XVIII de cal Napolità de Bellpuig, singular renom de casa degut al fet que son pare procedia de la població de Sant’Angelo, a la costa sud de l’illa d’Ischia, però això ja és tota una altra història, que no sé ni si ell mateix coneixia, i que no és la que en principi volia explicar avui aquí, de manera que ho hauré de fer ja el pròxim dia.

tracking