Estómacs sense fronteres
Alguns estem vivint aquestes setmanes amb el cor partit i el cap fet un embolic. Per una banda, preferim com sempre que perdi la selecció espanyola als mundials de futbol, per tal d’estalviar-nos la previsible sobredosi de patriotisme ranci a costa dels gols de la roja, nosaltres que hem sigut, som i serem més de la rota, però per l’altra ens costa de no simpatitzar amb els nombrosos jugadors catalans i del Barça presents a l’equip representant de l’estat que ens oprimeix i arruïna des de fa uns quants segles. Esquizofrènia sentimental entorn d’una pilota. I una altre exemple coetani del mateix símptoma, en aquest cas entorn d’una hòstia: ateus o si més no agnòstics des que ens vam alliberar del complex de culpa per l’expulsió del paradís dels nostres primers ancestres, inherent al cristianisme, ara tot són ovacions i elogis al Sant Pare perquè gosa contradir el boig del Trump i denunciar els abusos actuals i futurs del tecnofeixisme, així com la xenofòbia rampant a les societats contemporànies.
Deu ser que a Bell-lloc són en aquest últim aspecte més papistes que el Papa, perquè tal com he reportat els darrers dies no només hi guanyen premis literaris infants provinents de la Xina o el Magrib, a sobre defensant el català amb sincera convicció i més èmfasi que la majoria d’autòctons (i així tenim la llengua: bruta i mig amputada), sinó que també la voluntat d’integrar els nouvinguts al poble es manifestava el 17 de maig amb motiu de la fira Verd-lloc d’aliments saludables. Fruit d’una lloable iniciativa de l’Associació de Dones local, un dels actes de més èxit del certamen va ser la mostra amb tast de plats tradicionals que sota el títol Cuines del món proposava “un viatge gastronòmic” pel ric patrimoni culinari dels països d’origen d’alguns veïns arribats fa poc. Gràcies a la seva bona predisposició, els assistents vam poder degustar menges en principi desconegudes o exòtiques com tamal de pollastre peruà, mafé de la mateixa au però de Mali, crestes xineses al vapor, salmorejo andalús, cuscús algerià, tanjia marroquina o el sarmale amb polenta típic de Romania. Segur que l’any vinent hi haurà encara més varietat. Per cert, Catalunya hi aportava la coca de recapte, qui sap si pel seu rerefons metafòric a l’hora de combinar ingredients diversos, tot i que potser hauria sigut millor en aquest sentit l’olla barrejada.
