En bona companyia
Fa un parell de setmanes el ple de la Paeria aprovava l’adhesió de Lleida al Camí Ignasià, una ruta de pelegrinatge en el fons més turística que no pietosa, igual que el Camí de Sant Jaume, traçats si fa no fa en paral·lel a través de la plana ponentina, si bé en direcció oposada. El primer va del santuari de Loiola, al municipi guipuscoà Azpeitia, fins a Manresa, seguint les passes d’Íñigo López de Oñaz, futur sant Ignasi, quan en 1522 va recórrer a peu els 650 quilòmetres entre el seu poble natal i la cova manresana on va viure uns quants mesos practicant l’ascetisme, abans de patir les visions que el portarien a fundar la Companyia de Jesús (el còctel de fam, fred, son i castedat extrema provoca deliris, tinguts a l’època per rampells místics).
Un servidor estava convençut que el referit itinerari que uneix les comarques d’Urola i el Bages era un muntatge més institucional que no efectiu, en el sentit de poc transitat, però he d’admetre la meva percepció equivocada, perquè els caminants que observo circulant cap a la ciutat coneguda com “el cor de Catalunya”, entaulat a mig matí a la terrassa de Lo Diari de Bell-lloc, són bastants més dels que preveia. Els tres últims, vinguts de Portugal i gratament sorpresos pels pastissets de Lisboa que dissabtes i diumenges elabora la mestressa.
L’adhesió dels paers lleidatans es va produir per unanimitat, incloent els de PP i Vox, que probablement deuen ignorar (no els suposo gaire llegits, amb franquesa) que tant sant Ignasi com sant Francesc Xavier, estret col·laborador seu a l’hora de d’endegar l’orde dels jesuïtes, eren dels nostres, vull dir contraris a la unitat d’Espanya. No només d’opinió, sinó amb les armes a la mà. Ens ho recorda, per exemple, el prestigiós hispanista anglès Henry Kamen, que en una gruixuda biografia de Ferran dit el Catòlic explica que Ignasi havia combatut de jove com a soldat en la guerra per evitar l’annexió del regne de Navarra a la corona castellana, resultant-ne ferit greu en 1521 a Pamplona, al mateix bàndol que la família noble del seu company, al capdavall sotmesos aquells rebels pel cardenal Cisneros, regent de Castella, que aquí a Lleida també ens les va fer passar magres, per no dir una altra cosa, circumstància que no impedeix que encara hi tingui un carrer dedicat, pel qual espero que com a mínim ara no hi facin discórrer el Camí Ignasià.
