Calor, color, claror

Posem llum a la foscor... i color a la calor. Veient per exemple la mostra artística amb què cada estiu ens refreda mirada i esperit Josep Ramon Segura a la galeria Indecor. Exhibició selecta de poques peces però bones, escollides a consciència i amb gust exquisit, comme d’habitude, que el visitant contempla tranquil i embadocat mentre els ulls s’impregnen de claror i l’epidermis s’estremeix per la carícia frígida de l’aire de màquina, en aquell refugi climàtic i pictòric rere vidrieres translúcides i transparents, però impermeables a l’ardència infernal del carrer, que no és altre que General Brito, vora l’avinguda del Segre (el veïnatge del riu hi deu contribuir també a temperar les roentors caniculars del ferragosto ponentí).

Més o menys per ordre cronològic, la presència sempre sofisticada i cosmopolita de Xavier Gosé: tres guaixos amb distingides dames de l’alta societat parisenca cobertes de barrets molt florals i elegants ombrel·les per protegir-se d’un sol de principis del segle XIX que sembla el germà petit de l’impietós astre rei que avui dia ens abrasa.

Jaume Morera i Galícia també hi figura, a la tria de l’amable galerista i saxofonista conegut com a Piti pels amics, amb un oli sobre taula influït pel seu mestre Carlos de Haes, en concret dues dones rentant roba, una escena ben flamenca, vull dir de Flandes, òbviament. No gaire lluny, per situació i època, un Baldomer Gili i Roig de 1905, representant una cuina de masia, la vella taula plena d’atuells presidida pel porró, enmig de parets que s’endevinen gruixudes a fi i efecte de combatre calorades i freds extrems.

Més ençà en el temps, no pas entès aquí el terme en sentit meteorològic sinó de calendari, tres coloristes abstraccions de Lluís Schell i una escultura del mateix belga lleidatanitzat que recorda les de Henry Moore. Setze obres petites i quatre de mida gran de Josep Guinovart (una de les quals encara pendent de penjar, el matí que hi vaig ser: lo Piti que la planta a terra, me l’ensenya i després de mirar-se-la una estona arriba a la conclusió que està de cap per avall).

Deu aquarel·les d’Ureña, una de preciosa evocant la façana de Lo Baratillo, dos llenços de la contemporània coterrània Maite Farreres i dues marines de Perico Pastor que fan venir ganes de submergir-se en l’acollidora frescor blava i salada, tan a la vista però tan lluny, ai!