Al llit del Mestrecoixo
La caseta del carrer Loreto –segons part del veïnat, Llorito– d’Ulldemolins on aquest agost vam intentar debades fugir una setmana de la calor infernal, confiant en què el poble es troba a 650 metres d’altitud, però fa l’efecte que enguany no hi havia escapatòria possible de la suor permanent per davall del cercle polar àrtic, la va heretar la mare de la Lluïsa d’una seva tia soltera i mestra d’escola que es deia Adelina, però abans era coneguda com a ca la Mònica, suposo que el nom de l’antiga propietària que ningú encara amb vida sembla recordar, però sí que al llit del pis de dalt on ara dormim o almenys ho intentem tan bon punt l’aire es refresca una mica quan comença a bufar la marinada i para de buixir la canilla de gossos insomnes dels patis del darrere i deixen de punxar música a tot volum al bar de les piscines o bé al pavelló on balla el jovent per la festa major d’estiu –i això que representa que som a la “vall del silenci”– és el mateix llit, o si més no la mateixa cambra, on passava les nits un tal Mestrecoixo, individu que malgrat el motiu popular no era mestre ni tampoc coix, sinó un pagès pel que m’expliquen bastant distingit, fins i tot il·lustrat, una espècie de gentleman farmer de secà, que a l’acabar la guerra ingressava a la presó per causa de les seves idees republicanes i que finalment recobraria la llibertat gràcies a l’aval d’una família veïna de dretes adepta al nou règim. M’imagino que en part com a mostra d’agraïment, l’excarcerat es casaria amb una filla dels seus benefactors, però com resultava fàcil de preveure el matrimoni no va ser una bassa d’oli. Un amic sardònic li solia etzibar, cada cop que el veia capcot i amb mirada absent: “Ja et va ben fotre, la falangista.”
Això de l’infeliç Mestrecoixo i de la misteriosa Mònica que antany havien habitat els mateixos espais que ara ens acullen (espero que cap dels dos se’ns aparegui en somnis) no ho sabia pas i si ara ho sé és pel llibre Noms, renoms i sobrenoms de les cases d’Ulldemolins de 1900 al 1974, de Jaume Moragas Bonet, recollit i revisat pel seu fill Jaume a El Jardí de l’Abadia, segell editorial de l’Associació Priorat Cultura Club, presentat en un acte emotiu que va aplegar mig cens municipal, actualment d’unes 400 ànimes (a principis del XX eren més del triple), i que si els sembla bé –i si no, també– penso comentar el pròxim dia.
