Més renoms que no cases
El despoblament rural comporta la pèrdua d’un patrimoni curiós i revelador de tants aspectes de l’estreta convivència en petites comunitats on tothom es coneix –de vegades massa–, com és la diversitat dels renoms o sobrenoms familiars, sovint malnoms. Diumenge glossava aquí un nou llibret sobre el nomenclàtor popular o tradicional de la vila d’Ulldemolins, que en poques dècades ha vist reduït a un terç el cens veïnal, com tants municipis del rerepaís català, de manera que la llista recollida per l’autor fins a 1974 deu superar el nombre de cases actualment habitades tot l’any.
Una singularitat ulldemolinenca és l’elevada proporció de diminutius: Panderillo, Ramonet, Esclauet, Rosset, un Maleneta i un Boteret que també tenim a Arbeca, Salvadoret, Jaumet, Gatet, Pataquet, Garxet, Xiquet, Queralet, Teclet, Quimet, Tonillo, Aloiet, Poncet, Guitarreta, Manquet (impensable matrimoni entre un hereu de cal Manquet i una pubilla de cal Guitarreta), Fusteret, Ferreret, Teresito, Marianet, Coixet, Mosset, un cal Minguilla que en castellà acomplexaria, Peret, Barrullet, Pomereta, Marquet, Franquet, Xavet, Roquet, cal Xirin i cal Xirinet, ca la Marineta, cal Casetes, cal Generalet, ca l’Atxapanet, cal Luneta o cal Petit, aquest últim per partida doble (i malgrat tants motius acabats en “et” o “eta”, els autòctons no són particularment baixos o esquifits). Per compensar, augmentatius com Josepàs, Miquelàs, Perot, Patxon, cal Jaume Gran o en certa forma ca la Refeta.
No m’hi puc estendre. Transcric els que m’han robat ulls i cor: cal Milio Pataco, cal Bitxac, cal Marramau, cal Gambardo, ca l’Otxo, cal Siso Xavo, Perebaia, Fortugós, Paupí, Atxapan, Caranya, Romanyo, Tocaio, Pelleco, Xumac, Salucano, Arçons, Pacaliu, cal Ton de les dones (o tenia moltes filles o era un Casanova), cal Calaixeres, ca la Marina Marino (recorda aquell Vanina Vanini de Stendhal), ca la Rosa dels alls, ca la Sisca Diva (no casta, Francisca), ca la Susina, ca la senyora Bárbara (nom de fonts o adjectiu?), cal Ramon bo (n’hi havia un de dolent?), cal Tut, un cal Bòria com a Bell-lloc, ca l’Aquel (devia sentir com a pròpia la cançó Yo soy aquél), cal Ditxós (un home feliç), ca la Rosita del caragol, cal Quan (enigmàtic), cal Saragata (devien fer soroll), cal Can-can (venien de París?) i cal Conde de Romanones, solemne apel·latiu de què ningú m’ha sabut donar raó.
