Vailets amb passamuntanyes
Devia ser encara el segle passat, a mitjans dels vuitanta, que vaig llegir un llibre del Domènec de Bellmunt, atret per un títol en principi no gaire glamurós, ni molt menys cosmopolita, aleshores que triomfaven les novel·les urbanes ambientades a Nova York i altres capitals de la modernitat, De Les Penelles a Castellserà (insurrectes contra bigotuts), i un subtítol que em va suscitar l’interès: Aventures dels vailets de l’Urgell. En fi, un servidor sempre contracorrent, no només navegant pels rius de la vida o la política, sinó també escollint lectures: en comptes del dirty realism tan de moda a l’època, ruralisme brut. Recordo vagament que aquella obreta senzilla i sense gaires pretensions em va agradar força. Un text tendre, evocador, nostàlgic i divertit.
Domènec de Bellmunt era el pseudònim de Domènec Pallerola, escriptor i periodista nascut a Bellmunt d’Urgell en 1903 i mort noranta anys després a Tolosa del Llenguadoc, on s’havia hagut d’exiliar acabada la guerra per causa d’una activa militància republicana i catalanista. El volum en qüestió és un recull de narracions sobre les peripècies bastant innocents de la colla dels insurrectes, formada per adolescents de Les Penelles que estudiaven a l’escola de Castellserà, tan bon punt sortien de classe a les cinc de la tarda per viure tota mena d’aventures, i algun cop petites malifetes, pels trossos, camins i séquies del fèrtil pla inclinat de terreny que davalla de la serra de Bellmunt-Almenara.
Dies enrere els Mossos detenien un d’aquells vailets de 16 anys a Bellmunt d’Urgell, acusat d’instigar a través de les xarxes socials la plaga recent d’aldarulls i pillatge a Barcelona, que pretenien fer extensiva a Lleida, no sé si també a Les Penelles i a Castellserà. Insurrectes, però amb malícia. Rebels sense causa, ni esperit reivindicatiu, ni tampoc justificació ideològica, excepte per a alguna portaveu despistada de la CUP, que en un comunicat criticava el pretès assetjament policial “als nostres infants”, que ja és prou que posats a commoure l’opinió pública no hagués escrit “vailets”, com Domènec de Bellmunt, al qual no m’imagino tan comprensiu amb aquesta patuleia d’angelicals brètols nihilistes com els cupaires que ja fa temps que demostren viure en una realitat paral·lela feta d’ideals inconsistents, per entendre’ns, no tan de Torrefeta com de Castellserà.
