Els ulls humits del tren
El 13 de novembre de 1951 plovia a l’estació de la Pobla de Segur, tal com en donen fe les fotos de l’acte oficial de benvinguda al primer tren: públic i autoritats protegint-se del xàfec amb gavardines i paraigües. El dia de la commemoració del cinquantè aniversari de l’efemèride, al mateix escenari, també va ploure. I dissabte de la setmana passada, celebrant els 75 anys, la pluja no podia faltar a la cita. A veure quin temps ens farà quan s’escaigui el centenari, suposant que la línia encara funcioni, suposant que el món encara existeixi i siguem vius, que tot plegat és suposar molt, amb la història que sembla a punt de descarrilar.
El plugim insidiós no va deslluir la festa. Una comitiva de figurants rebia a l’andana el passatge del Tren dels Llacs, disfressats de personatges arquetípics del règim franquista: civils amb tricorni, policies de la secreta amb barret i ulleres fosques, un capellà preconciliar ensotanat, un bisbe proveït d’hisop per beneir el comboi, un senyor bigotut amb pinta de ministre... Recreació d’època o presagi del que ens espera a partir de les eleccions de diumenge vinent?
Durant el viatge, un servidor i l’amic Ricard Arnaldo vam compartir compartiment –valgui la redundància– en un d’aquells cotxes de la sèrie 6000 dels seixanta amb Manel Ramos, Cèsar Nogués i Òscar Urgelés de l’ARMF, amb qui fa ja 17 temporades posàvem en marxa –modèstia a part– l’exitós projecte del Tren dels Llacs, gràcies al suport entusiasta de Sònia Ortiz i Elena Garray, aleshores responsables de les oficines de turisme poblatana i de Lleida, així com Núria Martí de l’agència Pirineu Emoció. A més, l’Òscar es jubila de maquinista. També hi era Carlos Machado, cap de tallers de la CP a Porto i fill de la preciosa vila d’Amarante. Home culte, hi vaig estar parlant del poeta amarantí Teixeira de Pascoaes, traduït per Màrius Torres i autor d’aforismes adients al xop paisatge tardoral de pantans, serres i boscos que travessàvem, com ara “La idea de l’aigua precedeix totes les fonts” o “Què seria del nostre esperit sense l’estupidesa dels penyals?” o “L’ideal del núvol és la roca” o bé “Els ulls dels arbres veuen l’esperança que passa”. I, a la inversa, els ulls del tren observen l’arbreda acolorida, un llarg cent-peus esdevingut cent-finestres arrossegant-se per les vies molles. Esperança que passa o ja tan sols nostàlgia?