Vacances de merda
La cosa estival pintava bé enguany perquè ens deixaven una casa del segle XVIII a un poblet idíl·lic de la Costa da Morte. Però tot va ser un goig sense alegria perquè els incendis a Galícia ens van impedir viatjar-hi amb tren, com teníem previst. Canvi de plans i escapada d’urgència i breu a un hotel rural prop de casa. Només arribar-hi, a banda que el vàter de l’habitació estava mig embossat, ens vam adonar que allò era una mena de presó vacacional. Tot eren normes i les condicions dels àpats semblaven la lletra petita d’un contracte de companyia telefònica: no podies menjar a les taules de la piscina, havies d’avisar hores abans si volies dinar o sopar a l’hotel, no feien pizzes després de les 21.00 h, no podies compartir un menú, i tot així.
Per reblar-ho, la nena agafa febre i, a més, va convertir-se en la font de cagaletes. De nit, ves al poble més proper amb farmàcia de guàrdia i suplica a la farmacèutica, a qui has fet venir de casa i que no et vol vendre medicació perquè no has anat prèviament a urgències, tot i que el que demanes és sense recepta. “Senyora, no tinc la recepta, però si vostè vol li porto la nena perquè se li cagui aquí a la porta.” De nou ja a l’hotel, era emocionant veure com les caques pujaven i baixaven –no van arribar a sobreeixir– amb les crescudes d’aigua en prémer el botó de la cisterna. Era com una ruleta russa, però amb merda.
Jo dormia al sofà i la nena amb la mare al llit, mentre els de l’habitació del costat jugaven al teto. Us en faríeu creus de la claredat amb què se sentien les respiracions entretallades, els copets al cul i una mena de xeco-xeco aigualós, clar i inconfusible, que s’associa a treballs manuals ben catalans. Provaven aquí i allà, també al costat de la porta, el que feia que els gemecs ressonessin pel replà. I nosaltres vetllant la criatura que tenia el cul com el Krakatoa. L’endemà al matí feia un cafè al hall de l’hotel i els veïns van passar amb olor de net i aquells cabells molls de dutxa postcoital.
Vaig felicitar-los, veladament i envejosa, amb el millor dels somriures i l’enveja més insana. Ells gaudien de les vacances, no com altres, que marxàvem un dia abans del previst cap a casa. Em quedo, tanmateix, amb allò que va dir el gran humanista Alberto Núñez Feijóo: les vacances estan sobrevalorades.
